Les situacions de crisi, alarma o catàstrofes tenen la propietat de fer aflorar temes que els interessos socials amaguen. Aquestes situacions han inspirat artistes en les seves creacions. Recordo una obra de teatre, crec que de Bernard Shaw, que ho mostra en tres actes; en el primer veiem una família victoriana benestant en la qual el «paterfamilias» fa i desfà i obliga tots els membres, també el criat d'origen rural; en el segon acte, la família i el criat s'embarquen en un vaixell que naufraga, i se salven en una illa deserta; en el tercer acte el «paterfamilias» és incapaç de solucionar les necessitats més elementals de la família de nàufrags, mentre que el criat, amb el seu enginy i habilitats, aconsegueix una certa normalitat convertint-se en el líder del grup. Cadascun pot buscar-hi les analogies que vulgui.

Tornant als temes aflorats degut a l'alarma, hi trobem el missatge, repetit pels grans mitjans de comunicació del país, tot dient que ens trobem en una de les millors democràcies del món, de les més descentralitzades i que s'ha superat la cultura política del franquisme. També s'ha de dir que l'origen d'aquest missatge és la gran premsa escrita que, segons el New York Times, no té res d'independent. Potser sí que, sobre el paper, Espanya voldria ser un país descentralitzat, però la cultura política dels funcionaris, que en molts casos manen més que els polítics, és centralista. La posada en funcionament, per combatre la pandèmia, del Ministeri de Sanitat, que pràcticament no té competències, en estar transferides a les autonomies, ja mostra aquesta pulsió centralitzadora. Si aquesta recentralització hagués portat un plus d'eficàcia tindria algun punt al seu favor, però no ha estat així.

Ens diuen que som una de les millors democràcies del món quan el país s'està governant mitjançant decrets lleis, que tant el CGPG com el Tribunal Constitucional estan obligats a prorrogar el seu mandat per manca d'acord polític, i si a més hi afegim que la independència del poder judicial té molt per desitjar, com ja ho veuen les persones sensates i bona part d'Europa, no es pot dir que la salut democràtica espanyola sigui envejable. Deixem la monarquia per no posar més llenya al foc.

La cultura del franquisme continua vigent, les rodes de premsa amb generals volen mostrar que l'exèrcit, en una situació que poc pot fer-hi, no vol perdre protagonisme. No hagués estat més honrat que a les rodes de premsa hi haguessin sanitaris i, per què no, algun representant dels col·lectius que, actualment, fan rutllar el país? Una lliçó que també s'està donant és que els enormes pressupostos en armament de poc serveixen davant d'un enemic com un virus, que és possible que torni. Més enllà de les rodes de premsa, que molts diputats de Vox siguin militars d'alta graduació mostra que la ideologia de l'«ejército de Franco» continua present.

Una pregunta a fer és: qui pagarà aquesta crisi? Una notícia del Financial Times deia que el fons Persing Capital ha guanyat 2.600 milions de dòlars gràcies a la COVID-19. Molt segur que deu ser legal, però ens mostra la immoralitat d'un sistema financer. Tornant a la pregunta de qui ho pagarà, hem de recordar que fa uns anys el PSOE i el PP varen aprovar una «modificació exprés» de la Constitució, que més o menys diu que els deutes estan per sobre de serveis com per exemple la sanitat. Segons la Constitució, primer s'haurà de pagar fons com Persing Capital abans que invertir en sanitat.