Davant la pandèmia continuem en la fase de solucions ad hoc. Com saben, la solució només vindrà per la vacuna, de la mà de la ciència. Continuem en època de solucions trivials, que es van pensant sobre la marxa i sobre les quals tothom s'atreveix a opinar. I en un país com Espanya, en què ens agrada opinar de tot i en què les autonomies estan acostumades a competir en comptes de col·laborar, la cosa no pinta bé. S'imaginen què passaria si els partits de l'oposició respectessin els qui governen, plantegessin els seus dubtes i suggeriments de forma raonable i sense dogmatismes? Ja sabem que els de Vox volen rebentar la democràcia, però també ho volen el PP, Ciutadans i les autonomies? La veritat és que si no ho volen ho dissimulen d'allò més. Els deixo una pregunta perquè se la plantegin. En aquests moments, és millor criticar tot el que es fa o intentar corregir defectes i col·laborar? I els recordo la gran frase de l'opositor portuguès al primer ministre: «Li desitjo sort perquè la seva sort és la de tots».
El desconfinament no és un procés pel qual tinguem pautes, avui per avui, és un procés de prova i error per al qual sols tenim la informació del que han fet altres països i, en molts casos, aquests tenien circumstàncies molt diferents de les nostres o almenys no traslladables sense més. Dir que no t'agrada una proposta sense més o fer una proposta tancada per oposar-se a la de l'altre és una cosa barroera, mesquina, que no porta enlloc. Sento un gran respecte pels que, com el Dr. Simón o el ministre Illa, parlen amb mesura, expressant dubtes, sense arrogància i decideixen des de la informació i la racionalitat. Això no vol dir que no s'equivoquin però no tenen problema en reconèixer errors perquè no han fet un dogma de les seves decisions. També és d'agrair que no juguin a la desqualificació i sí a la coordinació amb els responsables sanitaris de les CCAA que volen col·laborar (ho dic perquè és obvi que n'hi ha que sols pensen en com posar pals a les rodes).
En el tema econòmic la pandèmia ens està deixant un panorama desolador, amb gran quantitat de persones amb problemes greus que cal atendre. S'han de posar sobre la taula mesures urgents per resoldre les necessitats de la gent més vulnerable i per tornar a engegar l'economia, crec que tothom hi està d'acord però per això necessitem diners. La bona solució sols pot venir d'Europa, de compartir el deute, de fer un pla com el de després de la II gran guerra (l'anomenat pla Marshall). Ara haurà de ser un pla europeu perquè els americans amb Trump estan pel populisme i tancar fronteres en comptes de col·laborar. La pregunta és, per què l'oposició no dona suport explícit al pla presentat pel Govern per compartir el deute que haurem de crear a tots els països europeus per sortir de la crisi? Ciutadans ho ha fet, per boca de l'eurodiputat Garicano, que és a més vicepresident dels liberals europeus, però no he sentit el PP ni cap president autonòmic donant suport al Govern en la seva demanda (recordin que l'oposició més forta al pla de compartir el deute ve dels Països Baixos, comandats per una dreta que creu allò que els del Sud no treballen i comparteix grup amb el PP). Que no ho faci Vox sembla normal perquè és un partit populista, de tancar fronteres que de fet no creu en la UE, però que no ho facin el PP i les autonomies no ho entenc. Recordo la frase: la seva sort és la de tots.
Quant a les mesures econòmiques el més urgent, a curt termini, és no deixar ningú despenjat, sense recursos. Per això és urgent implantar un ingrés mínim vital com el que està implementant el Govern. També és urgent, com ha fet el Govern, un pla per garantir el funcionament de les empreses, els comerços, les pimes i els autònoms. S'han de fer acords, com deia fa poc Anton Costas, que involucrin empresaris i treballadors i s'hauria de crear un clima de col·laboració. Després de la II Guerra Mundial, els governs van ajudar les empreses però també els van demanar col·laborar en la reconstrucció, perquè sense el concurs de tots la recuperació difícilment en sortirem o ho farem augmentant les desigualtats. Va ser llavors que es van posar les bases de la negociació col·lectiva i els partits europeus van consensuar la creació de l'estat del benestar del qual han gaudit els europeus fins avui. Va ser una manera d'ajudar els més necessitats. L'estat garantia que no s'havien de preocupar per les necessitats bàsiques. Avui necessitem un pacte que potenciï i consolidi l'estat del benestar. En les actuals circumstàncies és lògic que es faci èmfasi en la sanitat, però no caldria oblidar l'ensenyament, els serveis socials, l'habitatge, les pensions, etc. No sé si serà possible el pacte per a la reconstrucció proposat pel president Sánchez, però és del tot necessari perquè cap partit pot afrontar sol la crisi que tenim a sobre.
Un darrer apunt. Aquests dies hem vist com la contaminació s'ha reduït de forma molt important i aquesta constatació ens hauria de fer reflexionar. Ja sé que amb els problemes urgents i personals que tenim avui pot semblar llunyà, però no ho és. Quan posem en marxa altre cop l'economia, les empreses i la mobilitat de la gent ho hauríem d'aprofitar per reorientar les coses cap a un desenvolupament més sostenible. La UE esperava proposar un pla amb un pressupost considerable i la ministra Ribera (el govern) havia fet plans concrets que caldria reforçar i activar per reorientar el nostre desenvolupament.
