Segons sembla, ara, creure o voler creure segons quines teories més imaginatives o conspiratives sobre l'origen de la pandèmia del coronavirus, o el que vindria a ser el mateix, confessar-se seguidor del periodista Íker Jiménez i de la seva nau del misteri, fonamentalment perquè la realitat oficial et costa més de creure que l'argument de qualsevol pel·lícula porno, això sol ja et converteix en sospitós de simpatitzar amb l'extrema dreta. Suposo que aquesta associació d'idees és tan elaborada, interessada i selectiva com la que un servidor ha hagut de suportar durant tota la seva vida: que per ser seguidor del Reial Madrid havia de ser de dretes. ¡Claro que sí, guapi! El que deia, una associació de parvulari suggerida, en aquest cas, per l'autor d'un miserable article titulat La extrema derecha y el paradigma Íker Jiménez. L'individu en qüestió, periodista que abans que la COVID-19 iniciés la seva gira mundial, ja es fotia de la seva gravetat a les xarxes socials, un fet que per si sol desacreditaria a qualsevol, és un habitual -Oh, sorpresa!- dels xous televi­sius més groguencs d'actualitat política del país.

Que cadascú es posicioni ideològicament com vulgui, si us plau, però fer-ho així, establint associacions tan puerils i poc encertades, amb articles que només busquen difamar i ofendre de manera evident qui posa en dubte els paradigmes existents o oficials, excusant-se en una llibertat d'opinió de saldo i a sobre sense aportar proves que acreditin cap enfocament, no et converteix -precisament- en paradigma de la veritat, només en portaveu de qui et paga. I això que l'autor del text ho tenia fàcil per ser més elegant amb els «milenarios», en tenia prou d'etiquetar-nos com a friquis o flipats, qualificatius que, com el bo de l'agent Fox Mulder i tots aquells que hem crescut convençuts de posar en quarantena les mitges veritats que els òrgans governamentals ens pixen sempre a sobre per sistema, suportem amb convicció i resignada comprensió des de fa temps.

Recórrer a l'etiqueta política despectiva quan s'està parlant de naps és un recurs tan baix, tan arrogant i supremacista, de creure's garant de la veritat més absoluta, que només pot trobar refugi, irònicament, en mentalitats simples i obtuses, sinó feixistes. Ni tots els «milenarios» ens creiem qualsevol teoria que ens passi pel davant, ni compartim les mateixes ideologies, i encara menys ens considerem guardians de cap certesa suprema. Només ens fem preguntes, ens qüestionem les coses, desconfiem d'allò que no quadra i especulem racionalment amb allò altre que resulta difícil d'entendre. Una pràctica que, a banda de fer-te més crític i lliure, per desgràcia massa pocs s'apliquen, sobretot alguns periodistes de tertúlia de gran plató. Perquè per sortir a la palestra catòdica a perbocar qualsevol ximpleria que et passi pel cap, ofendre uns quants com si res i després passar la mà, jo també demano tanda.