(Enric Mirambell va morir el passat 6 de març; va escriure aquest article, per tant, força abans de la declaració de l'estat d'alarma i dels efectes que ha comportat, entre els quals la suspensió de Girona, Temps de Flors)
Una vegada més, a Girona, durant una setmana amb dos diumenges, seran protagonistes les flors, en combinació amb les pedres venerables que hi són tot l'any. Aquest anual esdeveniment ja ha adquirit el caràcter de tradició. Des d'aquell ja llunyà any 1954, la mostra floral s'ha anat celebrant amb renovades característiques, i amb una àmplia acceptació i participació. Probablement algú dels que intervingueren en la primera edició de l'exposició recordés un antecedent que es remunta a una vintena d'anys abans. A abans de la guerra, que aleshores era com parlar d'una època històrica, tot i que encara hi havia una majoria de supervivents. En aquells anys trenta del segle passat s'organitzà durant dos anys una exposició i concurs de roses, amb la durada d'un cap de setmana. L'entitat organitzadora era l'Ateneu de Girona, entitat que en els deu anys de la seva lamentablement curta existència va ser presidida per l'il·lustre escriptor gironí Carles Rahola. L'exposició s'instal·là en la seu de l'Ateneu, que era en el pis principal de la casa nº 6 del carrer Carreras Peralta. Hi participà el senyor Pere Dot, que havia creat la cèlebre Rosa Dot, flor molt apreciada pels especialistes de l'art de la floricultura. La participació de visitants no va ser massiva. Les activitats de l'Ateneu eren d'una gran categoria, pels temes tractats i per la participació de figures destacades del món cultural. Atès l'alt nivell de les activitats, molts gironins d'aquell temps no s'haurien atrevit a acudir-hi. Consideraven que era per un reduït públic d'elit, al qual ells no pertanyien. L'amplitud de l'àmbit cultural de la Girona d'aquells any trenta era molt inferior a la dels temps actuals.
L'exposició de roses i plantes de l'any 1954 tingué per marc el Saló de Descans del Teatre Municipal. Aquell local, tot i que molts gironins no l'havien freqüentat mai, ja es considerava més assequible. Es troba dins la Casa de la Ciutat, i ciutadans ho som tots, encara que hi hagués categories. L'exposició durà un cap de setmana i la concurrència fou molt considerable. La organització anava a càrrec de la Secció Femenina del Movimento, que en aquell moment dirigia la Rosaura Xiberta, amb la participació de la Maria Cubarsí, que poc temps després la succeí en el càrrec, la Maruja Arnau, ben coneguda per les seves interessants publicacions, l'Adriana Ferrer, la Maria Domènech i altres que no recordo. També hi participaren les senyores Maria Bosc, esposa de l'impressor i llibreter Franquet, Teresa Forns, senyora de l'industrial Farreras, la senyora Rodríguez de Miguel, esposa de l'arquitecte Claret, el senyor Gabriel Gómez, President del Cercle Artístic. En successives edicions s'hi anaren incorporant en Josep Tarrés, el senyor David Marca, i un bon nombre de senyores.
En principi es pensava en una mostra biennal. I quan es preparava la segona edició, l'any 1956, la Rosaura, amb el to autoritari que en alguns estaments s'estilava, em va dir que volia que l'exposició s'instal·lés a la Sala de Pergamins de la Biblioteca Pública. Malgrat que el to no m'agradà gens, em semblà que la proposta podia ser admesa, ja que podia resultar convenient. Seria una manera de donar a conèixer el centre de lectura, que portava poc temps en aquella instal·lació. I sempre seria positiu que augmentés el nombre de lectors. La mostra va ser molt visitada, i la noblesa d'aquella sala, ambientada amb uns milers de llibres relligats amb la coberta de pergamí, entonava molt bé amb la bellesa de les flors. Però les flors necessitaven aigua, i els llibres eren refractaris a la humitat. Llibres i flors podien fer molt bonic, però els llibres se'n podien ressentir. Per això, quan em digueren que, vista la gran afluència de visitants, havien pensat que per la següent edició seria més adient un local més espaiós, vaig respirar profundament i amb gran satisfacció. El local escollit va ser, i molt encertadament, el Museu de Sant Pere de Galligants. I la celebració ja seria anual. I no seria d'un cap de setmana, sinó d'una setmana entera. L'arqueòleg Miquel Oliva, que era el responsable del Museu, ho acceptà amb gran satisfacció. Però al cap d'uns anys també notà que, malgrat tenir un èxit extraordinari, les pedres podien ser perjudicades per la necessitat d'aigua que les plantes tenien.
L'exposició a Sant Pere augmentà el seu èxit i també la concurrència, tot i que quedava una mica distant del centre urbà.
Des de l'any 1954 fins ara he visitat la mostra floral en totes les seves edicions. L'exposició dels dos anys anteriors al trenta-sis no la vaig visitar, ja que per l'escassa edat que tenia, ni tant sols em vaig assabentar que se celebrés. Però sí que recordo la del 1954 al Saló de Descans, i més encara la del 1956, que a més de contemplar-la la vaig viure i també una mica la vaig patir, ja que estigué instal·lada en el meu lloc de treball. A Sant Pere no hi vaig faltar mai, i molts anys en repetits dies. Tot i que em quedava una mica lluny. Des del que aleshores era el meu domicili fins a Sant Pere hi havia uns dos quilòmetres de distància. Malgrat tot algun dia m'hi vaig desplaçar dues vegades, per tal de veure l'efecte amb llum natural i amb la il·luminació nocturna.
Al cap d'uns anys el Museu es pogué alliberar de la invasió floral, que es traslladà al convent de Sant Domènec. Amb relativa satisfacció dels arqueòlegs, que, si bé celebraven que Sant Pere quedés lliure, consideraven que un altre edifici monumental quedaria afectat.
També a Sant Domènec l'exposició tingué èxit i gran afluència de visitants. Però quan l'antic convent es convertí en campus universitari i s'hi hagueren de practicar obres d'adaptació, s'hagué de buscar una altra solució. Aleshores ja era l'Ajuntament l'organitzador de la mostra floral. La solució fou la de convertir tota la ciutat arqueològica en Girona, temps de flors. Em sembla que la idea va ser de l'arquitecte Birulés. Un gran encert, amb un èxit desbordant. Un gran atractiu per donar a conèixer la ciutat a gent de tot el país, i també dels més diversos països del món. Una afluència massiva per la qual hi ha qui es comença a preocupar.
Durant molts anys vaig poder fer la visita completa, que resulta considerablement extensa, i en alguns trams una mica feixuga. Però l'edat avançada i la limitació de mobilitat m'han obligat, en els darrers anys, a reduir l'itinerari. Però poc o molt, sempre, fins ara, he estat un dels milers de visitants de la Girona temps de flors.
