Aquesta pandèmia que ens afligeix ha generat, entre altres coses, una generosa proliferació de savis. De cop i volta, han sorgit entre parents, amics, coneguts i veïns, un munt d'experts que ens apallissen sobre la millor manera d'aturar no només el coronavirus sinó sobre quines haurien de ser les mesures sanitàries que s'haurien d'aplicar ja siguin de confinament i/o de mobilitat per tal de sortir quan abans millor d'aquesta crisi col·lectiva. En un país de tertulians és natural que proliferin les opinions, les veritats i, és clar, les solucions. Alguns dels nous savis entesos en la matèria han tingut com a mestre «conductor» el president Quim Torra que ha estat l'expressió màxima no pas del bon govern sinó de la improvisació absoluta feta verb. Segur que el govern de l'Estat l'ha errat més d'una vegada perquè això és consubstancial en la presa de decisions i més quan aquestes són d'una envergadura extraordinària, però més enllà de les rectificacions necessàries. Més enllà de les dificultats objectives del comandament d'aquesta «guerra vírica» hi ha el substrat d'una necessitat col·lectiva que hauria que tenir una àmplia col·laboració institucional i no la tàctica a voltes talment infantil de posar pals a les rodes a totes les iniciatives que amb tanta paciència ens explica diàriament amb santa paciència el ministre del ram Salvador Illa.
En el procés de desencallament que ara comença segur que caldrà introduir-hi modificacions i aclarir aspectes com també atendre algunes propostes ja provinguin del Govern català com de col·lectius professionals o empresarials directament afectats. És el moment de filar prim, vigilar molt de prop les tendències dels contagis i les defuncions, tenir en compte experiències foranes que ens puguin ser útils i prendre decisions que ajudin en aquest difícil però tanmateix necessari equilibri entre la necessària protecció de la salut dels conciutadans i el desitjable retorn esgraonat a una progressiva normalització de la nostra vida social.
I és en aquest panorama que per una banda m'han sobrat les impúdiques declaracions polítiques d'alguns membres del Govern català destil·lant més odi i rancor que empatia o generositat i he trobat a faltar una empenta decidida de l'Ajuntament de Girona a l'estil del que han emprès amb valentia i rigor el consistori barceloní que encapçala l'alcaldessa Ada Colau. A què s'està esperant per endegar una taula de debat i de presa de decisions a nivell local que vagi posant fil a l'agulla a les qüestions de competència municipal com ara l'ampliació o no de les terrasses dels bars i restaurants de la ciutat obrint noves zones de vianants, la reducció o no de les taxes per aquest concepte, l'establiment de mesures flexibles en el pagament de tributs per part d'aquelles empreses que han hagut de presentat expedients de regulació, com i de quina manera s'han d'encarar les problemàtiques del sector Est, etc.
Des del poder municipal s'havia fet una política encaminada a rebutjar el turisme, principalment el turisme pobre i de la tercera edat perquè omplien excessivament els estrets i costeruts carrers del Barri Vell i calia eradicar-lo. Com a conseqüència de l'epidèmia avui els carrers ja són buits i ningú sap quan es tornaran omplir de gent. Davant d'aquesta nova realitat s'està pensant en com s'hauria de reinventar l'economia local basada en la vinguda de forasters? O és que ja es dona per bona la situació actual? Es prepararà alguna planificació dels pisos turístics pel dia després? S'estudiaran promocions per atraure visitants d'arreu d'Espanya i, si s'escau, de països d'arreu del món? O ens conformem amb «la comarca nos visita»? Són aquestes algunes reflexions fetes des del confinament però també des de l'esperança.
