04 de maig de 2020
04.05.2020
Diari de Girona

Dietaris i literatura comparada

04.05.2020 | 06:00
Dietaris i literatura comparada

Un amable lector em comenta en un mail (i devia tenir la meva adreça guardada, perquè justament no s'hi publicava) el meu darrer article, on confessava que aquest Sant Jordi del confinament m'havia quedat sense poder presentar el meu darrer llibre, Mirall ustori, un dietari de 1981 a 1987. Em fa tres comentaris que voldria postil·lar. Em diu que fer un dietari amb valor literari és molt difícil de fer, que els millors escrits de Josep Pla són dietaris (Quadern gris, Notes per a Sílvia i Notes al capvesprol) i que no hi ha dietaristes en la literatura castellana tan bons com en la nostra perquè, al segle XX, les dues literatures no es poden comparar. Deixo la primera afirmació per al final; amb la segona, hi podria estar ben d'acord, i encara gosaria afegir-hi que tota la literatura de Pla és un gran i immens dietari; la tercera, però, a una persona que durant molts anys ha ensenyat literatura com servidor, li ha tocat la moral. Començo per aquesta.
La literatura catalana i la castellana al segle XX són perfectament comparables. Per esmentar períodes, el nostre Modernisme (1892-1911), sense la seva «generació del 98», per dir-ho clar, és molt millor que el seu (ells tenen Valle-Inclán, el primer Juan Ramón i poca cosa més). Servidor he pres sempre els dos moviments com un de sol i he parlat de la Promoción generacional del cambio de siglo. El nostre Noucentisme (1906-1923) potser faria taules amb la seva generación del 14 també dita del novecentismo amb nom manllevat i tot. Per a la plèiade següent, nosaltres parlem de postnoucentistes (els nascuts en la darrera dècada del XIX i que fan eclosió durant la República), però hi fem entrar neonoucentistes (Riba, Manent, Garcés), avantguardistes (Salvat-Papasseit o Foix), populistes (Pla i Sagarra) i outsiders com Villalonga (nascut el 1897); ells, en aquesta etapa que fa la seva eclosió entre 1920 i 1940, hi fan entrar les avantguardes (molt deutores de Catalunya) i el magnífic grup del 27, amb poetes nascuts entre el 1891 (Salinas) i 1905 (Altolaguirre).
A partir de la guerra (in)civil calen noves perspectives. Una i altra literatura passen una etapa de recerca (Delibes i Cela són de la segona dècada del segle) i escissió fins i tot religiosa (1940-55) –Espriu (1913-1985) parlava de la «generació de la guerra»–, i és entorn del 55 quan es pren consciència de la realitat (nosaltres parlem de diversos tipus de realismes –de Martí i Pol, Espriu i Pere Quart a Rodoreda, Benguerel, Perucho, Espinàs o Porcel– i ells parlen de realismo social (Laforet, Aldecoa, Umbral, Grosso, Ferlosio...) fins que a partir dels 60 té lloc una literatura innovadora i experimental en les seves formes –en espanyol, cal parlar de Tiempo de silencio (1962), de J.L. Martín-Santos, de Marsé, de J. Benet, de Juan i Luis Goytisolo, a la qual posa fi com a epígon La saga/fuga de J.B. (1972), de Torrente Ballester, de manera que amb La verdad del caso Salvolta (1975), d'Eduardo Mendoza, es retorna a la narrativitat i comença la promoció del 68, els nascuts entorn de la dècada dels 40 amb eclosió als 70, amb noms tan conspicus com M. Vázquez Montalbán, A. Pombo (El héroe de las mansardas de Mansard), J.M. Guelbenzu (El río de la luna), J.J. Millás (Visión del ahogado), per no esmentar J.M. Merino, L. Mateo Díez o Molina Foix. A Catalunya, la crisi del realisme incidí més en l'experimentació poètica (Mall versus Crema) i en el teatre independent (Joglars, Comediants...), i menys en la narrativa que consolidà narradors nascuts els anys 40 com R. Saladriags, J. Albanell, J. Coca, J. Rendé, Terenci/Ramon Moix, M. Roig, J. Cabré, C. Riera, P. Coll amb un precursor com M.-A. Riera (1930-1996). Em referiré a la narrativa perquè sembla que és el que interessa al meu lector. Dels nascuts als 50 surten altres noms aquí (Quim Monzó, R. Solsona, M. de Palol, L.-A. Baulenas, D. Nel·lo) i allà (Sánchez Ostiz, A. Trapiello, Muñoz Molina –res grans dietaristes–, Llamazares, Pérez-Reverte, Gándara...). Aquí podríem parlar encara dels nascuts a la dècada dels 60 i dels 70; de la primera retinguin els noms de B. Busquets, D. Castillo, V. Pagés, M. Serra, J.-L. Lluís; de la segona, S. Alzamora, J. Carreras, Najat El Hachmi...
Comparades les dues literatures i esmentats magnífics dietaristes castellans (Andrés Trapiello, des dels 90, publica gairebé un dietari anual sota el títol Salón de pasos perdidos), em queda fer una breu reflexió sobre la literatura del jo, que són els diaris/dietaris (el segon terme significaria genuïnament «anotacions mercantils per fer-ne un balanç global»), en una línia tan feraç entre nosaltres que va de Llull al Baró de Maldà, o de Pla i Gaziel fins a Pedrolo i Gimferrer, entre d'altres, per no parlar de derivacions memorialístiques excel·lents com les de Sagarra o Benguerel. José-Carlos Mainer, un dels estudiosos de la literatura menys sospitosos de res, escriu que la literatura del jo és una forma vicària de metaliteratura, perquè produeix el que ell denomina «la sorpresa de la intimiat». Hi ha un grup d'estudiosos sobre el tema que edita un butlletí anual i que vol estimular el que denominen, amb un neologisme força lleig, «egodocuments». Al meu entendre, un dietari suposa servitud (un artefacte a literari a canvi de forfollejar la vida) però també és una forma d'apropiació de la realitat, un posicionament en l'espai de temps que t'ha tocat viure. Un dietari ofereix permeabilitat de límits literaris (servidor hi ha encabit poesia, crítica literària, informació periodística, concepcions endotímiques...) i per això mateix és una radiografia personal, però també una fotografia social, perquè l'estratègia dietarística és llançar la xarxa com un pescador en el mar d'una realitat indòmita per ser reduïda a paraules. Copio Mainer: «Tot dietari comporta el signe de la complicitat; no és una forma de fermesa literària, sinó un símptoma de maduresa; i tampoc no és un lloc de descobertes sinó de reiteracions joioses». Això no sé si contradiu el meu corresponent admirador de Pla, però és que l'empordanès admirava Baroja, «subversiu, marg, atuïdor com una garrotada, estrident, improvisat, cínic, irrespectuós, sentimental, confús, biliós, caòtic, sordament irònic, catastròfic». I, això, pel sol fet de situar-se davant de la realitat, «densa, confusa, espessa... insondable».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook