En l'època en què el planeta estava governat pels llibres, hi havia un espai interior i un altre d'exterior a la psicologia de la gent. El primer era el regne de la ment, per això, era personal i subjectiu. El segon era conjunt i fix; estava institucionalitzat per la llei, l'educació i la ciència.

Els mitjans de comunicació en viu -la ràdio, la televisió, internet, els dispositius mòbils- van enfosquir la distinció entre allò privat i allò públic. A diferència del que succeeix amb la lectura, la recepció de continguts audiovisuals en directe -les notícies de la nit, una transmissió per Facebook Live, un vídeo curt d'Instagram Stories- no activa estratègies d'experiència personal. La memòria, l'emmagatzematge i la recuperació són menys rellevants en aquest cas que els processos estandarditzats que originen una consciència col·lectiva.

Com el professor Marshall McLuhan va comentar humorísticament en una ocasió: «Quan la informació es mou a una velocitat elèctrica, els universos de les tendències i els rumors es converteixen en el món real». Amb la intel·ligència artificial i els objectes connectats, aquestes relacions es compliquen. Ara, les nostres màquines ens estan parlant -com mai ho faria un text escrit- i estan esperant respostes.