Aprofitar la major catàstrofe del segle per rescatar la unitat provincial no reflecteix el vigor recentralitzador d'un Govern, sinó la ràbia pueril davant els seus desastrosos resultats en la gestió de la pandèmia. El gabinet provincià ha de moderar les seves ànsies per sotmetre els confinats de llarga durada. Hi ha el perill que els ciutadans mirin cap a Madrid, per comparar les xifres de contagiats o morts i preguntar-se a continuació per què en aquesta província no es van adoptar mesures més radicals d'aïllament. Perquè es tracta de la capital, simplement.
En una victòria de la redirecció de l'actualitat, el Govern ha aconseguit que la pandèmia mortífera i la situació econòmica no menys letal passessin a un segon pla. L'autèntic problema que assola Espanya són les mentides, que s'han de pal·liar com a premissa per recuperar la salut i els diners. Fins a quin punt ha fallat l'Estat als seus ciutadans, perquè hagi de refugiar-se en la persecució dels fakes aliens ocultant acuradament els propis.
Enmig d'una carnisseria equivalent ja a gairebé un centenar i mig d'11M, l'executiu amb voluntat provincial es concentra en la desarticulació de tuiters. El truc de desviar l'atenció ja va ser assajat per amagar els efectes de la crisi financera. En aquells moments es tractava de consagrar la figura immaculada de Carrero Blanco, i ara de proscriure qualsevol pronunciament contra la suposada veritat oficial al voltant del coronavirus. Una altra diferència no banal és que el primer atemptat contra la llibertat d'expressió era a càrrec d'un Govern del PP, a qui la dreta se li quedava estreta. Ni les mesures ni els arguments han canviat amb Podem de guàrdia a La Moncloa.
Si es tracta de corregir les falsedats, caldrà suprimir aproximadament els dos terços de la informació oficial transmesa aquest any sobre el coronavirus. El portaveu Fernando Simón ha infringit totes les normes de la comunicació científica, s'ha posat al servei de la propaganda. La ciència no va néixer per aplaudir a la Guàrdia Civil, i probablement viceversa. El «grapat de casos» del febrer sona avui com un cop de puny al mig del dipòsit de cadàvers. Les comparacions amb «una grip» s'endinsen en l'afront a les víctimes.
S'al·legarà que al gener i al febrer s'ignorava la magnitud de l'amenaça, però seria més exacte admetre que es va subestimar. A més, el volum d'incorreccions creixerà a mesura que es desenvolupa la gestió de la pandèmia. La validesa científica dels postulats també caduca, sense necessitat de remetre a les polèmiques sobre el tabaquisme o a Luc Montagnier, el científic francès que va obtenir el Nobel per identificar el virus de la sida i que insisteix que el coronavirus sorgeix d'un laboratori. A Espanya, la hipòtesi li hagués guanyat la visita de les forces de l'ordre que controlen l'«estrès social», probablement el més depurat dels termes orwellians desenvolupats per la pandèmia.
La mortaldat prossegueix a bon ritme, mentre el Govern multiplica el nombre de persones dedicades a indicar a la població com ha de comportar-se. Intuir una voluntat supressora de les llibertats implica una ambició excessiva per a aquest executiu, surt més barat aplicar simplement l'«esperit de la institutriu», perfectament executat per María Jesús Montero, Celáa o Pablo Iglesias.
Mentre el Govern intervé escandalitzat el «mercat de les idees» que el jutge Oliver Wendell Holmes considerava indispensable en democràcia, Angela Merkel canvia d'opinió de la nit al dia sobre el tancament anticipat de les escoles. Actuava a instàncies del viròleg Christian Drosten, el mirall en què malauradament no s'ha mirat Simón. La cancellera també va modificar amb rapidesa el seu escepticisme sobre les mascaretes.
Macron ha anat un pas més enllà en admetre que havia adoptat «mesures fracassades, fallides o insuficients». En la línia de l'autodesqualificació que ja va afinar per neutralitzar les armilles grogues, el president gal es mostra disposat a «reinventar França», però amb un matís impensable a Espanya, «jo el primer». També l'avui aclamat Andrew Cuomo sostenia que «ni tan sols pensem que a Nova York sigui tan dolent com en altres països».
Macron, Boris Johnson estrenyent la mà dels primers contagiats, Merkel o Cuomo no han tingut cap dificultat per admetre errors personals. La infal·libilitat governamental per decret d'alarma només impera al país més castigat pel coronavirus. Sánchez vigila les formes, Portugal s'ha salvat de la pandèmia sense multar les infraccions del confinament.
