Segurament en Joan Maria Piqué ha sigut mal interpretat. Quan insta els catalans a fer el mateix que el 1936, els està animant a barallar-se entre ells, primer, i a sotmetre's pacíficament a qui vingui aquí prometent ordre i prosperitat econòmica, després. Com han fet tota la vida els catalans. No vull creure que ens estigui animant a cremar esglésies, perquè, segons ha transcendit, ell s'hi passa mitja vida a dins, exactament la meitat que no dedica a llepar peus per aconseguir càrrecs aquí i allà, i podria quedar socarrimat. A Déu pregant i amb la llengua llepant, és el seu lema.

Aquest noi no ha treballat mai de res que no tingui a veure amb la política, és a dir, no ha treballat mai i alguna cosa ha de fer per dir «eh, soc aquí». Per destacar avui dia a Catalunya en la cosa pública, s'han de dir estupideses com més grosses millor, i fer-se notar en aquest camp quan el seu propi conseller és en Miquel Buch, no és tasca fàcil, el llistó està molt alt. Com es pot ser més obtús que qui considera que enviar 1.714 milers de mascaretes és un afront històric? Doncs cridant a la revolta armada. Ja que per intel·ligència no pot destacar ni a la gàbia dels bonobos, ho ha de fer a base de burrades, d'alguna cosa li han de servir els anys de pràctica.

Pijo servil fins al paroxisme, el menjaciris d'en Piqué no serveix per res. Per això el seu lloc a la vida és al costat d'un conseller com Buch, que serveix exactament pel mateix. Un els veu a tots dos caminant junts pels passadissos de la Generalitat, tan grossos i passats de pes, i sap que està davant d'un pes brut de tres quintars de carn en canal i d'un pes net d'un mil·ligram de matèria grisa. En conjunt.

No cal patir, no hi ha el perill que ningú se'l prengui seriosament. Si una cosa han après els catalans durant el procés, és que els seus líders -i en Piqué es deu tenir per un d'ells, ser un líder català és mot barat- són covards com conills, que els enviarien a tots on fos -avis i nens al davant- a defensar urnes avui, a aixecar-se en armes demà, mentre ells s'amagarien a casa o fugirien a Brussel·les. Excepte en Piqué, que pertany a l'estirp dels que, en lloc de fugir, prefereixen entendre's amb l'enemic venent els seus companys. Cosa també molt catalana.