Una de les poques conseqüències positives de la pandèmia que vivim és que ha situat la feina de científics i investigadors en la primera línia de l'interès de governs i de l'opinió pública. Tots estem pendents del que diuen epidemiòlegs, viròlegs i altres científics. Oblidats, menystinguts i infrafinançats durant anys, ara tots ens hi aferrem per intentar comprendre què està passant i, sobretot, per trobar l'esperança d'una sortida.
La nova centralitat de la investigació científica també comporta deures per als seus protagonistes. En les darreres setmanes, hem vist premis Nobel que no poden resistir l'ànsia de protagonisme. Un espectacle poc edificant. Els científics també són éssers humans, i entre ells hi ha narcisismes, enveges i gelosies.
En moments com els actuals, caldria deixar els egos de banda, abandonar els conflictes personals i practicar l'autocrítica. Una virtut, aquesta darrera, que també s'hauria d'aplicar l'Organització Mundial de la Salut. Les recomanacions que va fer als governs de tot el món les primeres setmanes, les crucials, van ser completament inadequades per contenir la propagació del coronavirus. D'aquí neixen moltes morts i la pandèmia. Analitzar els errors comesos és fonamental per evitar que això torni a passar.
