06 de maig de 2020
06.05.2020
Diari de Girona

Ficcions

06.05.2020 | 06:00
Ficcions

Saps que has derrotat alguns fantasmes de la infantesa quan, en fer memòria, t'adones que recordes més els antídots que no els problemes d'aquella etapa. No és que aquests últims desapareguin del tot, perquè d'una manera o una altra sempre palpiten, però si la cura va ser prou efectiva, encara que no fos d'efectes immediats, l'acabes identificant com un amic invisible que t'acompanya davant de qualsevol adversitat. En el meu cas, és la ficció. Primer, com a lector i espectador, i després també com a aprenent de creador. L'evolució d'aquest antídot és ben curiosa, perquè als ara tan idealitzats anys 80 no era tan habitual ni tan fàcil refugiar-te vocacionalment en les ficcions literàries o audiovisuals. Hi havia, fins i tot més que ara, un cert imperatiu al voltant de la socialització: si no tenies amics i no et passaves el dia al carrer amb una pilota i els genolls pelats ja semblava que eres «diferent» o que presentaves alguna «anomalia». Les cometes hi són perquè era un prejudici estúpid en aquell moment com ho és avui dia. La cosa és que, en contra de la imatge que sovint es ven des de la nostàlgia, els videoclubs no estaven atapeïts de nenes i nens amb consciència «nerd» i bicicletes aparcades al carrer. No, aquesta afició es vivia més aviat en silenci perquè no era tan majoritària, i declarar el teu amor per segons quines coses només aconseguia reforçar-te una singularitat que tampoc et donava masses alegries.
La paradoxa era que justament això que et portava problemes relacionals era el perfecte antídot a la seva absència. Gràcies a còmics, llibres, sèries i pel·lícules, construïes un univers en el qual encaixaves i no havies d'estar tot el dia justificant per què ets com ets. T'evocaven realitats alternatives i futurs hipotètics en què tot era possible, perquè s'hi torpedinaven els sobreentesos i s'hi consumaven les esperances. Durant el confinament, s'està fent inevitable rememorar amb molta nitidesa aquell temps i aquell nen. Un cop més, les ficcions ha estat guaridores perquè són un remei absolutament infal·lible per pal·liar angoixes i desafiar el temps. Ens creen finestres en interiors claustrofòbics i ens recorden els camins cap a les altres vides. No és estrany que tornin a emergir com a antídot, perquè entre aquell nen i l'adult confinat hi ha, més enllà de gustos i vocacions, un clar denominador comú: la fragilitat. Ens han recordat que som efímers, que al món real no podem donar res per segur. Però amb la diferència fonamental que les ficcions són ara un antídot molt més generalitzat i, per tant, estem una mica menys sols.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook