Es veu que hem deportat a l'oblit el desfigurat concepte que teníem de la felicitat, i ara som el reposat viure que sense interrogants respon de grat al senzill. I a més, sense l'àrdua fatiga de la mandra.
Les passejades (les d'ara) són la reflexió vivificant que corrobora que amb molt poc som feliços. A poc a poc, els nostres ulls tornen a brillar, però no amb les mateixes coses d'abans; la folgada llibertat del senzill és bellesa innocent que no assenyala i, molt menys, desfigura res ni ningú. Ja veuen de què serveix ser plor enutjat de vanitat, si a dia d'avui el que més feliços ens fa és posar-nos un xandall. Al costat de l'ombra de la ironia, veig la boca oberta dels que sempre van voler ser més que ningú, i els «pobres» a dia d'avui són un més. Quina putada tenir un grapat de «coses» i advertir que l'alegria és l'ofici d'aquells que converteixen en bella la incertesa i es desperta amb ganes de caminar.
Fa un parell de dies, no sé la raó, em vaig despertar amb un vent descontent. El mateix que no és càndid i que sempre ens seu al costat de la reflexió per fer-nos pensar. La veritat, em produeix inquietud veure que algunes persones (no gaires) són la cara extenuat que rebutgen ser el reflex del sol; no, no podem deixar-nos vèncer pel cansament emocional i caminar igual que autòmats. Cal besar amb ganes (a més en els llavis) la disposició i reconèixer que al costat de la negativitat fins i tot la primavera és agresta.
Passejar és el bàlsam que de moment calma l'angoixa i ens disposa d'esperança per poder retrobar-nos amb nosaltres mateixos i amb els nostres semblants. Per tant: millor amb un somriure.
Penso que al costat de la suor degota una part de nosaltres: aneguem les ciutats amb la nostra essència i siguem estímul propi i aliè.
És important comprendre que la impaciència enfada l'esperit. No, no cal córrer si està en joc un combat amb la mort; el precipitat avança esdeveniments però no sempre rep les respostes que espera. Per tant, devem ser cauts i no desesperar o posar-nos nerviosos. Tot arribarà!
Els dies en què el pessimisme ens arrabassi la voluntat, sortim a passejar agafats de la mà de Marc Chagall i siguem el miracle (que amb fe o sense fe) agafa amb força la vida i no la deixa escapar. Sí, en el seu quadre El passeig el poden veure. Tots els enamorats (somric) parlen baix i suau. Diguin-me: estimen la vida? Doncs llavors, no cal cridar. Chagall va dir: «En la nostra vida hi ha un sol color, com en la paleta d'un artista, que ofereix el significat de la vida i l'art. És el color de l'amor». L'art és el lloc en el qual es reuneixen les emocions, i pel que es veu, al costat del delirant (moltes vegades) hi ha el color dels anhels, somnis i desitjos.
Tot allò que no és confirmació de pretensió sol ser alçada nascuda amb sinceritat, disposada a elevar-nos amb tebiesa al costat de l'autèntic.
