06 de maig de 2020
06.05.2020
Diari de Girona

Les vides anteriors

06.05.2020 | 06:00
Les vides anteriors

Moltes persones han retrocedit temporalment gràcies a la memòria, sempre, amarada de fantasia, i han recuperat vides anteriors al confinament. La memòria és àrida, s'acobla al fet objectiu, però amb el pas del temps anem millorant el record perquè la imaginació hi enjoia enriquint-lo elements nous, més emocionants o més hilarants i ja no evoquem al succés en si mateix sinó la seva manipulació fabulada, una reminiscència dissenyada pel desig. Així, doncs, mantenim fidelitat a l'evocació modificada que s'ha ajustat al propòsit de delectar-nos.
Durant el tediós període d'interiorització física i psicològica molts han recordat els mons de molt abans i hi han retornat. La retentiva els ha fet reviure vides passades. Hem tingut temps per retrobar-nos a nosaltres mateixos o evadir-nos del jo perquè ens fa por saber qui som i no volem rememorar vivències vergonyants, impresentables, que ens dolen, coses que hem fet o hem dit. Altres s'han limitat a pensar què feien fa dos mesos, on havien anat, què menjaven, amb qui sortien.
La meva primera vida anterior molt primerenca fou la de futbolista de pacotilla però el míster no deixà mai de convocar-me per jugar el partit.
Abans d'entrar a formar part de la plantilla dels juvenils del poble, que competíem en una lliga de la qual mai els diaris parlaren per ser massa local i insignificant, havia sigut un davanter en l'internat on estudiava. Jugàvem molt a futbol, fins i tot un noi acabà en el primer equip del Barça. La meva trajectòria esportiva en els juvenils del poble va passar sense pena ni glòria. Surto en alguna fotografia amb un mallot diferent al de l'equip oficial. Tanmateix –insisteixo– vaig ser el jugador més convocat perquè mai sortosament i inexplicable vaig estar lesionat; una gran habilitat com la d'animar l'equip perquè s'envalentissin i plantessin cara i cops de coça al rival.
Jo era necessari per a l'entrenador, motiu que figurés sempre a la llista de convocants, perquè era el reserva dels reserves, i com que sempre algú estava de baixa no li quedava més remei que fer-me seure a la banqueta tots els partits. Un bon entrenador que a la mitja part ens feia beure un carregat «carajillo» per agafar forces.
Un dia li vaig reclamar la raó per la qual no em treia mai a jugar. Respongué que anava a dormir de matinada el dia anterior i no estava en forma.
– Vaig a dormir de matinada perquè no em convoques –li vaig contestar.
– No et convoco perquè vas a dormir massa tard i no estàs en forma.
Un cercle viciós, vaig deixar-ho córrer perquè els dos teníem raó perquè dèiem el mateix. Un dia de festa major contra un equip d'una ciutat de nois fornits, bruts, ben entrenats i trenca cames, quan van haver lesionat a quasi tots els jugadors, jo era l'únic que li quedava a la banqueta i no va tenir més remei que fer-me sortir al camp de batalla.
El partit s'acabava i ja ens havien marcat 6 gols. No podia permetre que se m'acostés cap jugador contrari perquè corria el risc d'una guitza al peu o a l'orella. No sé com va venir-me una pilota i quan vaig veure que un liró volia robar-me-la vaig disparar endavant amb tant mala fortuna que la pilota va entrar per l'escaire de la porteria.
Un gol formidable que no va ser aplaudit per ningú, ni pel míster ni pels companys, que van pensar que per la meva culpa encara l'equip rival ens castigaria amb més crueltat. Però els tanoques de l'equip contrari es cregueren que un gol així només el podia marcar un bon jugador i començaren a donar-me cops i empentes. L'àrbitre va tocar cinc minuts abans el final per evitar que tots acabéssim a l'hospital; en els vestuaris seguiren agredint-me. Havia jugat un partit amb gol inclòs.
La segona vida anterior perduda era quan volia ser un pintor figuratiu. Un penós i maldestre pintor que pretenia agafar un fragment de realitat i entaforar-lo dins de petits quadres de pintura sobre paper.
Res hi ha més addictiu que la pintura. No és que agafis els pinzells, són els pinzells que t'agafen les mans i no hi ha forma de desenganxar-los. L'addicció és insuperable i t'arrossega cap on ella vol. Ningú ho diria. Sempre he anat embrutint papers i he regalat quadres, fins i tot un cop en venguí. Em vaig passar tot un estiu a Formentera pintant frenèticament fins posant en risc les meves col·laboracions literàries, que em semblaven insignificants davant l'art excels de la pintura.
El segon estiu la Montserrat em comprà tot el necessari perquè em dediqués a pintar. Durant uns dies vaig recórrer l'illa fotografiant raconades destinades a ser quadres. Ai las! Quan vaig assabentar-me d'un fet real, d'un crim d'estat, em va venir al cap un bon argument per escriure una novel·la alternativa a la versió equivocada del que havia passat segons la televisió i la premsa. Vaig fantasiejar com havia anat tot fàcticament.
Però jo volia pintar; així que a una amiga, l'Anna, amb vel·leïtats literàries, però manta, molt gandula, car en el seu cap boig només hi tenia la idea de fer la boja i a fe de déu que ho feia admirablement bé, li vaig oferir l'argument. Tanmateix, ella em va dir que si volia una novel·la que l'escrigués jo i no alterés la bogeria estiuenca de la festa permanent de dia i de nit. Ho vaig intentar amb un altre escriptor, Ernest, però travessava una depressió perquè el seu amic l'havia deixat per un artista de quadres absurds.
Aquell estiu no vaig pintar i no ho he fet mai més, vaig acabar la novel·la, que guardo desada en un armari, però a hores d'ara no té cap actualitat. La novel·la em va obligar a posar-me en contacte amb alemanys, anglesos, italians i francesos perquè em documentessin sobre com havia anat tot.
Vaig adonar-me que cada país explica la història a la seva manera. D'un mateix personatge anglès històric en vaig obtenir quatre interpretacions diferents i antònimes.
Ara ho tinc bé per pintar. Cels immensos de blaus amb pinzellades blanques, camps verds, un petit poblet de pedra picada enfilat al turó, el mar que aguanta les illes Medes. Però sé que si toco el pinzell no faré res més. M'ho estic rumiant.
Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook