Obligat a exercir de Big Brother, el Govern ha fixat als seus captius uns rigorosos torns de sortida al carrer: i fins i tot els ajuntaments costaners quadricularan les platges, tasca comparable, per la ciclòpia, a la de buidar el mar amb una galleda. Tot això pot semblar estrany, però és que la nova normalitat resulta una mica anormal. O ideada per anormals.

Hi haurà dies, hores, edats i motius diversos per sortir de passeig, encara que molt és de témer que els reclusos acabem embolicant-nos. Entre el permís per comprar el pa i el diari, el del súper, el temps de treure el gos, el d'acompanyar els nens, el de fer esport i el de passejar, pròpiament dit, ens passarem el dia al carrer. I probablement no hagi estat aquesta la idea de les autoritats més o menys competents.

Tan prolixes reglamentacions són molt difícils de memoritzar i encara menys de seguir per una població de 47 milions d'habitants entre els quals hi ha una majoria d'adults als quals es tracta com a nens.

La tasca serà igualment dificultosa per a les forces de l'ordre encarregades de guardar i fer guardar els decrets governamentals. Hauran de dotar els seus agents d'una aplicació al mòbil, donar-los un manual o, en definitiva, qualsevol altre recurs que els permeti resoldre els seus propis dubtes i els del veïnat. Tampoc és cosa de posar multes a la babalà.

L'excés de regulacions, a què tan donats són tots els governs a Espanya des de fa segles, obra l'efecte paradoxal que costi feina atendre-les.

Potser hauria estat més pràctic optar per la via de la senzillesa, recordant als ciutadans, que no súbdits, les regles elementals per fer front a l'epidèmia. És a dir: l'ús de mascaretes (que al principi van declarar ocioses, i ara obligatòries); el bon hàbit de guardar les distàncies i una correcta actitud higiènica en el rentat de mans. Atès que no es poden posar portes al camp ni a la gent una vegada que es comença a obrir-les-hi a poc a poc, la insistència en aquestes qüestions bàsiques podria ser més útil que tots els complexos calendaris de sortida i tornada a casa.

Més o menys això és el que han fet a Suècia, el Govern rema a contracorrent i es limita a recomanar als ciutadans que surtin tan sols l'imprescindible, alhora que reitera insistentment la necessitat de no apropar-se i la d'imitar Pilat en el freqüent rentat de mans. Les autoritats, gens autoritàries, tracten allà al seu poble com si fos gent gran, en la confiança -fins ara corresposta- que no es faran el suec a l'hora de ser responsables. De moment, no els va malament.

Una altra cosa és que el somni de qualsevol governant resideixi a organitzar-li la seva vida privada a la gent, incloent-hi els horaris de sortida de casa. L'epidèmia ha donat un excel·lent pretext a molts d'ells, mitjançant estats d'excepció sanitària que es perllonguen una i altra vegada, amb greu descrèdit de les llibertats i de les finances. Aquí han causat, a més, l'efecte secundari de treure a flotació l'ànima xivata de nombrosos conciutadans que delaten els seus veïns i als mers transeünts des del balcó.

Aquesta imitació d'Estat policial és només un dels molts danys col·laterals que està provocant el virus de la corona. Cal desitjar-li sort al Govern en el seu propòsit de posar-li portes al camp i quadrícules a la platja. Li'n farà falta.