Dues Catalunyes

Hi ha dues Catalunyes i sempre hi ha hagut dues Catalunyes. La Catalunya que fa cua i la Catalunya que fa foie. Jo vaig estimar molt el meu besavi Julià, molt, i ell em va estimar molt a mi, i era un home bo, i va ser alcalde republicà de Vilobí del Penedès i la FAI el condemnà a mort quan en lloc de detenir el banquer i el capellà del poble els va ajudar a fugir. Es va poder escapar del calabós perquè l'agutzil també era una bona persona.

Julià Vidal i Olivella, salvat pels pèls, s'instal·là a Barcelona i tingué una xarcuteria, precursora del que després foren les xarcuteries Tívoli i sobretot Semon. La meva àvia, que aviat s'adonà que havia vingut al món a tocar rock and roll, va entendre que tenint només un colmado no ens en sortiríem, i parlant amb l'un i amb l'altre, i utilitzant amb molta intuïció, i molta punteria, els contactes que anava fent, es preocupà d'anar disposant, a la rerebotiga, de tota classe de productes llavors considerats, a banda de luxosos, una raresa exòtica: sobretot destil·lats com armanyacs, conyacs i els primers whiskies, però també foies, confitures i les primeres llaunes de caviar. Tot ben lluny dels rigors de l'autarquia i ben a la vora del risc de la llibertat. El besavi Julià tingué por de tot aquell arsenal, li prohibí a la seva filla de fer més trafiques, i la meva àvia, que sempre va posar la família -ella deia la sang- al centre de la seva vida, o al centre del que ella deia que era la seva vida, per dir-ho d'una manera menys inexacta, es va escindir del seu pare i va fundar Semon, i tingué un èxit aclaparador, i el meu besavi es va enrabiar, però al cap dels anys va haver d'acceptar que no tenia raó.

Hi ha dues Catalunyes i una és entranyable i l'altra és la que ens fa guanyar. No es tracta de tenir raó, perquè el meu besavi tingué raó quan va ser alcalde republicà, quan va ajudar a fugir el mossèn i l'home del banc, i fins i tot quan es va espantar amb el que la seva filla comprava i venia. Si fos la meva filla, potser jo també m'espantaria i no seria tan valent com als meus articles.

Encabat hi ha l'altra Catalunya, més dura, més salvatge, que de vegades costa més d'entendre i sembla que no estimi, però que és la que té el nervi per fer alguna cosa més que sobreviure, que entén que amb un colmado no ens en sortirem, ni cultivant només el nostre hortet. És la Catalunya fèrtil, imaginativa, brillant, la que entén el mecanisme i les vísceres de la vida, la que estima profundament la família encara que es baralli amb tots els seus membres quan no entenen que són febles i que no hi ha manera de protegir-los si no accepten en aquesta equació ells són la minyona profunda.

L'altra Catalunya és la Catalunya que entén el negoci, i que el defensa, i que el guanya. La Catalunya que mentre té el seu espai i la seva prevalença, deixa espai i diners perquè els de la bona fe facin el seu curs i puguin viure, encara que ningú no sàpiga ben bé de què; la Catalunya que no reclama mai cap mèrit però que quan l'escanyen, amb deliris, desafiaments del tot o res o somiades articulacions polítics que no ens han dut mai enlloc, tot és un daltabaix i un desastre. Si la meva àvia s'hagués quedat amb el seu pare, Barcelona seria una ciutat molt més trista i molt menys sexi.

Si avui la meva àvia fos viva, i en l'edat del seu vigor, amb les facultats intactes, estaria treballant de totes les maneres possibles. Si ni Franco no va poder-li dir el que havia de fer, imagina't uns socialistes o aquests nois de l'Esquerra Republicana. Quan sento aquest Joan Guix o la consellera Alba Vergés que pretenen endarrerir encara més la reactivació econòmica de la ciutat Barcelona, penso en la bona fe del meu besavi, en el seu dret de tenir por, en la manera que tingué -que potser seria també la meva i no me n'amago- tan amorosa, tan temerosa i tan equivocada de mirar de protegir la seva filla.

Si avui la meva àvia fos viva, sabria treballar i protegir-se, vendre, vendre molt, i vendre bé, sense arriscar més del que el guany suposa. És a dir: sabria viure com una persona lliure, talentosa, intuïtiva, capaç d'assumir que la mort ens ronda a tots i sempre, i que això no pot ser mai una excusa per no viure. És així com va fer-se la Catalunya esplèndida, així i amb persones així, ben al contrari de la Catalunya que avui agonitza tancada en ella mateixa, amb molta por, amb poca esperança, sense saber què és la llibertat, ni què fer-ne.

I només hi ha un tros de pa sec a la rerebotiga.