08 de maig de 2020
08.05.2020
Diari de Girona

La senyora campistol i temps de flors

08.05.2020 | 06:00
La senyora campistol i temps de flors

Fa pocs dies, en un dels articles que ha deixat escrits i que el Diari publica pòstumament, el Sr. Enric Mirambell ens recordava que aquests dies és Temps de Flors. Ell mateix ens transportava als orígens més remots i al seu paper en l'edició de 1956 que es va fer a la Sala de Pergamins de la Biblioteca Pública que ell dirigia. No ens cal ara reiterar les dades històriques bàsiques de la coneguda popularment com l'Exposició de Flors. La itinerància del Saló de Descans del Teatre Municipal (1954), a la Sala de Pergamins esmentada (1956) i al claustre romànic de Sant Pere de Galligants (1958-1981), van marcar una etapa ascendent i de consolidació. De 1982 a 1990 va ser el torn de l'església i el convent de Sant Domènec, i després de la interrupció de 1991 es recupera amb empenta renovada la convocatòria de Temps de Flors amb un concepte totalment nou, amb sentit de ciutat i amb voluntat d'impregnar el conjunt de Girona, irradiant des del Barri Vell, la filosofia de la Mostra.
He dedicat a Temps de Flors diversos articles en aquest Diari, sempre tractant de subratllar els aspectes més rellevants de l'actualitat. És el cas d'«Acàcies i casta­nyers. Temps de Flors» (11/5/2003), «Girona, un hotel de ciutat» (23/5/2003), «Temps de Flors» (8/4/2005), «Girona, Temps de Flors» (21/5/2010), «Temps de foc?, Temps de Flors!» (10/5/2013), «Veïns, poseu flors als balcons» (8/5/2015), i «Temps de flors» (18/5/2018).
En algun d'aquests articles ja havia posat de manifest que com a mínim deu anys abans del primer concurs organitzat per la Secció Femenina ja hi havia hagut a Girona un «Concurso de Flores y Frutos» organitzat des de 1943 amb motiu de les Fires de Girona per la «Cámara Oficial Agrícola de Gerona». I també he aprofitat algun d'aquests articles per posar en relleu la necessitat d'una permanent actualització dels criteris i conceptes de la Mostra per evitar de caure en l'anquilosament o en el risc de la pèrdua del sentit de l'art i de l'estètica. Algunes inèrcies havien portat a desvirtuar el sentit mateix de la mostra i a introduir conceptes dubtosos a l'hora de marcar tendències innovadores, del tot imprescindibles. El debat roman obert i he manifestat sovint que és saludable la reflexió sobre la naturalesa i el concepte de Temps de Flors per assegurar-ne la continuïtat i evitar el risc tan temut de «morir d'èxit».
D'altra banda, les dades bàsiques sobre la història de l'exposició es poden trobar en el llibre Girona Temps de Flors, 50 anys de cartells, 1955-2005 que va editar l'Ajuntament l'any 2005.
Un repàs d'aquest llibre ens posa al davant els noms essencials que acompa­nyen la Maria Cobarsí, en Josep Tarrés i en David Marca. Montserrat Pinós, Maruja Claret, Maria Bosch (vídua Franquet), Anita Claret, Maria Teresa Forns (vídua Farreras), Assumpció Campistol, Margarita Pla, Anna Figa, Maria Bachs, M. Àngels Perpinyà, Ignasi Casadessús, Ramon Planella, Lluís Vilagran, Rosa Labayen, Martirià Figueres, Mercè Martí, Maria Àngels Artigues i encara hi podríem afegir per a moments més contemporanis Montserrat Galí, Roser Corcoy, Manel Sureda, Cristina Masferrer i tota una llista de col.lectius, escoles, viveristes, que han alimentat any darrere any la celebració de Temps de Flors. Som conscients que esmentant-ne uns cometem injustícia amb molts altres.
Però enguany que el coronavirus ha impedit que hi hagi exposició de flors, vull fer esment de dos aspectes essencials. D'una banda, la necessitat d'aprofitar aquesta oportunitat per fer la reflexió que es reclama i garantir que, amb temps, l'edició de l'any que ve sigui el fruit directe d'aquesta reflexió. L'altre aspecte em sembla més important i justifica el títol de l'article. La pandèmia ha cobert la vida cívica i social, la ciutat sencera, d'un tel d'invisibilitat. La força de les estadístiques i del dolor dels morts i dels contagiats ha eclipsat tota la resta. El confinament ha reduït la ciutat a una ciutat sense vida, carrers buits d'una ciutat espectral, fantasma d'ella mateixa. La lluita entre la vida i la mort es lliurava en els hospitals i en els centres assistencials.
Així ha passat molt desapercebuda la llarga llista de morts d'aquests dies de confinament, els que han mort víctimes del coronavirus i els que no. Per aquest motiu no hem parat prou esment a la mort de la senyora Maria Assumpció Plana Pascual el dia 11 d'abril d'aquest any a l'edat de 92 anys. El seu nom ha estat associat sempre al seu marit, el pediatre Josep Campistol i Vila, fill de can Campistol del carrer Nou, que morí el dia 12 de desembre de 2009. A la invisibilitat general d'aquests dies de confinament hi hauríem d'afegir el fet que la gent que mor a una edat avançada ha perdut els referents de la seva generació. I d'altra banda, com es desprèn del llibre de Temps de Flors i del mateix article del Sr. Mirambell, la senyora Assumpció Plana Pascual era coneguda, de manera més general, com la senyora Campistol, vídua d'un pediatre prestigiós i mare de professionals molt reconeguts. La Maria Assumpció Plana Pascual, més de la generació de la meva mare que de la meva àvia, però amiga de totes dues, va estar molt vinculada a l'Exposició de Flors i hi participava activament. Era una senyora elegant, d'un gust exquisit, amb un sentit molt afinat de l'estètica que irradiava des de la seva pròpia personalitat fins les activitats ciutadanes en les quals participava. Molts el dia que vam veure la seva esquela al diari vam recordar la prestància, el to i la personalitat de la senyora Campistol que la van distingir durant tota la seva vida.
Com que pels temps que corren no ha estat possible un reconeixement públic explícit, he volgut aprofitar la proximitat d'aquestes dates per assenyalar que s'esborra una presència distingida de la vida ciutadana, amb agraïment per la seva trajectòria i per la seva contribució a la vida col·lectiva de la ciutat i amb un missatge d'afecte per als seus fills i nets.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit