Carta oberta al president del Govern

Màrius Viella La Bisbal d'Empordà

M'agradaria escoltar el Govern espanyol al Congrés dels diputats dir que se suprimiran la meitat dels diputats i tots els consellers o assessors, tot el Senat, el Consell d'Estat, les jubilacions honorífiques, les diputacions i els Consells Comarcals, donant més protagonisme als ajuntaments; però això no ho crec fàcil, perquè seria matar la seva gallina dels ous d'or.

Constantment el novell president del Govern -Pedro Sánchez-, fa referència «a la nova normalitat» que segons ell i (també és el meu criteri), serà difícil tornar a la situació que gaudíem abans de la invasió del coronavirus arreu del món; la qual cosa algú en el seu moment haurà d'explicar el perquè s'ha desenvolupat aquest fenomen destructor de sectors determinats de la humanitat; que per circumstàncies polítiques i socials, fa temps que el capitalisme burja per reduir la temporalitat de la cotització de les ­pensions de jubilació, donat que la ciència ha permès allargar l'esperança de vida de les persones, (però el president aquí no hi entra).

El que sí hem de tenir clar és que si no hi ha ingresos no hi pot haver diners a la caixa; si no ha diners no podem pagar, i si no podem pagar vol dir que estem en fallida econòmica; davant d'aquest futur tan poc atractiu faig alçaprem en què ha arribat l'hora de prendre les decisions que a molta gent faran plorar, però que també molta gent dirà que ja era hora que es posessin els peus a terra, i les coses al seu lloc, i això seria anunciar al Congrés dels Diputats tot el que faig referència a l'inici del meu comentari.

Per reblar el clau, s'hauria de rebaixar el sou de tot el Govern en actiu resultant, un 25%, deixant en 2000 € al mes els funcionaris , 40 hores setmanals.

Dietes, 30 € per àpat, 10 d'esmorzar i 30 per dormir.

Distanciament social per sempre?

Àngel Lapiedra i Fortuny girona

Pregunto (algú ens ho podria ­explicar, si us plau?): a efectes de­ ­reduir, com diuen els entesos, la ­càrrega letal d'aquest virus que ens està fent la vida quasi impossible. Si aquestes mesures que s'estan ­implementant (jo qualifico d'inhumanes), englobades sota ­l'esgarrifós epígraf de «distanciament social», hi seran per tal de perpetuar-se en el temps, o bé ho faran per arbitrar aquest temps d'espera fins que no es trobi algun remei per superar aquesta fastigosa pandèmia?

Si la disjuntiva (tant de bo!) tingués com a resposta el segon dels supòsits que he exposat, enhorabona!: la providència, bo i amarga com la considero, em semblarà fins i tot raonable. Ara bé, com sigui la primera (i molt m'ho temo que ho serà), ja ens podem anar tots calçant, doncs crec que ens faran perdre fins al mínim rastre d'humanitat. En aquest cas us ho plantejo. Seriosament: consentirem de veritat deixar de ser persones?

Atacar allò fàcil

Gemma Alegrí Expósito figueres

Els pares són mestres. Des que soc petita he viscut el món de l'educació. A la taula del menjador, sempre hi ha hagut exàmens, fitxes i llibres. Sempre m'he sentit orgullosa d'ells, tot i haver d'aguantar comentaris com «quines vacances tan llargues, eh» o «que poc que treballen».

Amb això del confinament, les escoles i instituts van ser dels primers espais públics en veure's clausurats, i seran dels últims que tornaran a obrir. Evident, no? Doncs no ho sembla tant. En els últims dies, les xarxes s'han omplert de comentaris en contra, una vegada més, de professors i mestres. Se'ls acusa de voler allargar les vacances i de no estar treballant.

A casa, les reunions diàries són múltiples. Si no estan reunits entre professors, estan videotrucant els alumnes. Incansablement. Amb un somriure. Cada dia. Els mestres no demanen flors, ni grans elogis, ni tampoc demanen que els doneu les gràcies. Tan sols, el que ens hauríem de plantejar entre tots és tenir-los una mica més de consideració.