Fa uns dies, el filòsof Ferran Caballero va fer una sèrie de tuits denunciant l'incívic nihilisme dels seus veïns que, en ple confinament, havien organitzat una festa nocturna al seu apartament i feien proclames jocoses contra el descans de la resta de veïns. La guàrdia urbana va acabar acudint-hi, posant la corresponent denúncia -sense cap efecte pràctic, tot deixant que la festa continués.

Com bé explicava Caballero, les autoritats tenen el deure fonamental i gairebé únic de protegir-nos dels dolents -això és, dels qui són incapaços de seguir les normes mínimes de convivència en pro de la comunitat- i de salvaguardar la nostra llibertat individual, que és la base de la col·lectiva. Actualment, a conseqüència de la crisi del coronavirus, aquest deure ha estat claudicat. La llibertat ha estat arrasada en nom de la salut pública. No s'ha preservat ni el nucli indispensable; en la consumació de l'arrest domiciliari s'ha obliterat tot fonament democràtic. Ni en els temps més obscurs de les guerres mundials s'hauria imaginat una cosa tal.

Mentre l'estat ha conculcat les llibertats fonamentals, s'ha bastit una passivitat i connivència dels polítics gestors amb una explosió d'incivisme sense precedents. Com que se'ns ha sostret la nostra llibertat, la comunitat s'ha esfondrat -la idea de comunitat ja quasi no existeix més enllà de proclames moralistes buides i absurdes pensades per a la supervivència dels pitjors polítics possibles en generacions. Així, quan la llibertat desapareix i la comunitat s'esfondra, els desaprensius s'alcen per al seu profit.

Nihilistes, fanfarrons, insolidaris, insensats, botiguers disposats a tot per fer caixa... La fauna de desaprensius que s'alimenten de les desferres de la llibertat anihilada i de la comunitat demolida és diversa. L'exemple de Caballero es pot complementar amb el meu cas local, on la passivitat i connivència de l'Ajuntament de Llagostera ha permès actituds inimaginables -i certament punibles. Des de botiguers fent l'agost, a tot preu i a costa dels veïns i altres botiguers, a persones que per fanfarroneria del miles gloriosus plautià es dediquen a trepitjar els pocs drets que ens queden: principalment el de la intimitat. L'arrest domiciliari passa de presó de l'ànima a tortura psicològica. I ja no esmentem la gran quantitat de gent que ha considerat que les mínimes mesures sanitàries efectives (poseu-vos la mascareta!) no van amb ells.

La nova normalitat que tothom espera no serà la normalitat de precrisi. Quan la mortalitat del virus passi, potser d'aquí a un any i mig, la mortalitat econòmica es rabejarà en una orgia de destrucció que ja es percep i s'intueix. Per la seva banda, els polítics, terriblement investits en la seva supervivència política, faran qualsevol cosa per negar la realitat i salvar-se ells. Les comunitats tardaran anys a reconstruir-se. La llibertat serà condicional i mínima. El que en sorgirà no serà millor. Caldrà una nova generació, potser, per capgirar i redreçar el nou món després del coronavirus.