Que s'hagi escampat pel món un virus infecciós suposadament desconegut i amb un considerable nivell de mortalitat no és culpa de ningú. Com tampoc que això ens hagi obligat a confinar-nos durant dos mesos -i el que queda- obeint argumentacions i causalitats de pel·lícules de Disney. Per si algú ho pensa, encara menys és culpa de ningú que laboratoris d'algunes de les grans potències del món, entre ells l'arxiconegut Institut de Virologia de Wuhan xinès, portin lustres investigant amb els coronavirus, les seves específiques característiques i condicions de resistència i mutació, a banda de litigar judicialment per l'obtenció de les seves respectives patents. Són coses que passen i que, per tant, no són culpa de ningú. Per descomptat que no és culpa de ningú que els experts epidemiològics de la majoria de països no hagin encertat ni de casualitat com fer front a una crisi sanitària com aquesta, ni que l'OMS sigui una màfia venuda als interessos de la geopolítica mundial, ni que molts mitjans de comunicació hagin oblidat tota recerca de la veritat per dedicar-se en cos i nòmina a difondre comunicats oficials. Deixeu de donar-hi voltes i ser tan mal pensats o amics de les teories conspiratives, perquè no és culpa de ningú.
I si això no és culpa de ningú, els treballadors que s'han quedat sense ingressos amb el confinament i sobretot molts d'autònoms, abocats més que mai a l'abisme de la fallida econòmica, tampoc tenen de què queixar-se; a més, poden acollir-se a les sempre generoses i oportunes ajudes governamentals per continuar arrossegant-se una mica més. Perquè només faltaria que durant els mesos que hagi de durar això, que està per veure, s'alliberés als ciutadans de certes taxes i impostos, o que com a mínim se'ls reajustés a la baixa. Això sí que no, que a sobre ara toca la declaració de la renda i Hisenda -que som tots- no en té cap culpa del que ha passat. Perquè de fet, no és culpa de ningú.
Però si les altes esferes nacionals i supranacionals, les mateixes que han de defensar i mantenir el model de sistema públic o de l'estat del benestar que ens agrupa com a societat, no troben culpables a la pandèmia, perquè no és culpa de ningú, val la pena continuar així? La funció de l'estat és la del tutor del poble; exigir i recordar als seus ciutadans el compliment d'unes obligacions a qui també, a canvi, n'ha d'assegurar uns drets. Fa anys que aquesta segona premissa del contracte social, del sil·logisme de l'statu quo, s'ha desequilibrat fins a la indecència. Quin sentit té defensar l'ordre establert per uns estats que continuen exigint molt però que, amb la cantarella que no és culpa de ningú, no vetllen pels ciutadans i encara menys busquen responsabilitats quan són colpejats amb virulència per una amenaça exterior? Acusar i exigir cap a baix és fàcil perquè sempre trobaran culpables però fer-ho en sentit contrari inviable perquè no és culpa de ningú.
