Quan falta una vacuna, la política també s'ausculta amb mascareta, ulleres i bata protectora d'amiant. Amb aquestes precaucions, els últims moviments en el tauler demostren que ningú confon el PSOE amb Podem, però cada vegada costa més distingir PP i Vox. Aquesta observació no oblida l'acusació als socialistes d'haver-se contagiat de chavisme, per l'influx satànic de Pablo Iglesias. En l'apogeu de l'estadística, les mesures del Govern haguessin estat de nou a u a favor dels privilegiats en absència de l'esquerra una mica radical, i la pressió populista ha reduït el marcador a un set a tres.
El PSOE s'ha vist esquitxat pel seu veí, però el PP té una identificació total amb Vox, fins al punt que els missatges emanats de tots dos partits resulten intercanviables. Amb l'agreujant per als populars que les iniciatives antany dissolvents de Podem semblen avui sorgides d'un Kindergarten, literalment en l'elevat debat sobre la casuística dels passejos infantils. En canvi, els conservadors de tota la vida han d'allunyar-se de Merkel per adoptar les propostes estrambòtiques de la ultradreta moderada. La subsidiarietat no només comporta una pèrdua de caràcter, sinó l'abanderament de campanyes errònies. Casado compta amb el 8-M per sintetitzar el caos governamental davant la pandèmia, però aquesta fitxa es veu neutralitzada per les retallades homicides en la sanitat pública madrilenya.
PP és Vox, PSOE no és Podem. A la sopa de lletres, Abascal i Sánchez no surten vencedors perquè la situació ho impedeix, però queden menys masegats que els seus socis. Sánchez es beneficia a més de la dilució de Podem, que arrenca d'una inconcebible pulsió dinàstica que recorda Enric VIII. Tampoc hi ha equilibri en l'escorament de populars i socialistes cap als extrems. Malgrat els intents de considerar simètrics a Iglesias i Abascal, una de les dades que no pot falsejar el CIS demostra que PP i Vox són més extremistes que PSOE i Podem, respectivament.
