Després d'anys de recórrer jutjats i tribunals -la dilació és una de les especialitats dels advocats defensors-, el cas Palau ja té sentència ferma. Quan semblava que mai arribaria, el Tribunal Suprem ha confirmat les penes per als principals inculpats, inclosa CDC, i les ha rebaixat lleugerament per a dos d'ells. Quan un cas de corrupció salta a la llum, els responsables dels partits polítics implicats intenten desviar l'atenció cap als privats. Per això, Unió mai va anomenar «cas Treball» a l'afer sobre el seu finançament il·legal; preferia dir-li «cas Pallerols», el cognom de l'empresari implicat. L'altra estratègia és imposar la llei del silenci i allunyar els líders del cas desviant la responsabilitat a càrrecs de tercera o quarta fila, especialment gerents, comptables o tresorers. En el cas Palau ha anat així. L'únic condemnat del partit és l'extresorer Daniel Osàcar al qual li han caigut tres anys i mig de presó. L'home ha mantingut el silenci durant tots aquests anys per tapar els que decidien per damunt d'ell i sabent que s'hi jugava les reixes. Si hagués col·laborat i aportat el que sabia, hauria pogut pactar una pena rebaixada i estalviar-se la penitència més dura. Què farà ara? Doncs entrar a presó, continuar callat i empassar-se el gripau. Els que donaven les ordres al partit, més culpables que ell, seguiran decidint cada matí el color de la corbata que es posen.
