Dos mesos. La setmana que ve farà dos mesos de l'inici del confinament i de l'entrada en vigor de l'estat d'alarma. Dos mesos de paisatges deserts, adaptacions telemàtiques forçades a la feina i en l'educació, patiments econòmics i socials i, tot plegat, en el context de les conseqüències sanitàries doloroses provocades per la malaltia.
Al marge de les suspicàcies que poden generar determinades creacions político-literàries com «nova normalitat» o «desescalada asimètrica», el fet és que ja hem assumit com a normal el concepte d'estat d'alarma. I no ho és. No ho és perquè és evident que suposa un trencament -evidentment justificat, legítim i legal- amb l'estructura d'Estat prevista a la Constitució. No ho és perquè centralitza el poder, limita les llibertats dels ciutadans i suspèn drets adquirits. En definitiva, no és normal que es rebaixi el nivell democràtic del qual ens hem dotat.
No seré jo qui s'aboni a les tesis de cops d'estats encoberts o desbarrades vàries fruit de la politiqueria més barroera i inútil. S'entén que, en la situació actual -que és excepcional-, s'han de prendre aquest tipus de decisions que, valgui la redundància, han de ser excepcionals. I si cal allargar-ho, es fa. Precisament per això no hem de normalitzar el manteniment de l'estat d'alarma. Sé que és una evidència però, quan una situació de concentració de poder es perllonga, de tant en tant, val la pena recordar-ho per no perdre la perspectiva. No fos cas.
Han estat dos mesos durs, incerts i amb una inseguretat jurídica considerable per a ciutadans i empreses. Clamava el nou president dels comerciants figuerencs: «Que ens diguin ja quan podrem obrir!». No demanava poder obrir. Demanava saber quan.
I hem tingut por i tal vegada encara la tenim. Com profetitzava el 2003 Alexander Hamilton, la por pot portar nacions amants de la llibertat a buscar la seguretat en institucions amb tendència a restringir drets civils i polítics. La sentència: «Per estar més segurs, estarem disposats a ser menys lliures». Bauman ho va plasmar, més endavant, amb el concepte de la por líquida.
Yuval Harari ho assegurava fa uns dies: el que facin els nostres governants en els propers mesos marcarà molt les properes generacions. La nostra obligació com a ciutadans és observar amb lupa les decisions que es vagin prenent i fiscalitzar-les perquè siguin les més justes, adients i encertades possibles. Perquè estem en estat d'alarma però seguim essent una democràcia. Ho recordava Santi Vila en un article recent quan defensava que aquest eventual nou món que vindrà s'ha de fonamentar en tenir una ciutadania lliure.
I és que la pandèmia està posant a prova els nostres pilars més consolidats i ens ha fet plantejar el perquè dels seus fonaments. Ens ha demostrat que es pot prohibir la circulació i l'obertura de comerços amb un sol reial decret governamental i, en canvi, calen plans, fases, documents provisionals i criteris poc clars per tornar a restituir als ciutadans les seves llibertats. La construcció (o reconstrucció) sempre ha estat més laboriosa que no pas la prohibició o la destrucció.
Dos mesos d'excepcionalitat i alarma: esperem que, en aquesta bugada de nova normalitat a la qual ens apropem, la por no ens faci perdre cap llençol de llibertat.
