Circumstàncies del temps que ens toca viure han fet que el retorn del meu contacte amb els lectors a través d'aquesta secció setmanal coincideixi amb la proposta que ha fet el Govern de la Generalitat de Catalunya al Ministeri de Sanitat de no permetre que les comarques gironines accedeixin a la fase 1 de desencallament que ens hagués permès començar a introduir una certa normalitat a les nostres confinades vides. Segons les dades oficials del covid-19 la regió sanitària de Girona, amb un 65,18 de taxa crua de casos per 10.000 habitants, tot i que molt lluny del 83,75 de Barcelona o del 94,78 de la Catalunya Central, obliguen a la prudència i, per tant, al càstig col·lectiu pel mal comportament durant la pandèmia que a Girona s'ha concretat en «actituds irresponsables», segons ha denunciat l'alcaldessa Marta Madrenas.

Suposo que la decisió no obeeix a les ganes poc dissimulades de desmarcar-se del Govern de l'Estat en un intent infantil de marcar territori propi, sinó que està basada en dades objectives relacionades tant amb les mesures de caràcter social com les pròpies del tractament del contagi en l'àmbit sanitari. En aquest sentit, l'aposta de posar davant els bous de la salut en lloc de la carreta de l'Ibex-35 és valenta, ja que s'enfronta directament amb els sectors de l'empresariat que han reclamat prestar més atenció als aspectes econòmics encara que això pogués comportar un increment de víctimes mortals, com així ho defensava recentment un conegut empresari gironí. És evident que prolongar la fase 0 generarà frustració generalitzada i perjudicarà tots aquells que ja havien fet plans per aquest dilluns 11 de maig, però també ho serà pel conjunt de la ciutadania, que assisteix amb forçada paciència al desenvolupament gradual d'una gestió extremadament complicada. Alguns afirmen que n'estem fent un gra massa, però el cert és que els científics de l'OMS (Organització Mundial de Salut) adverteixen reiteradament que s'ha d'anar en compte de no estirar més el braç que la màniga en les etapes de retorn a la «nova normalitat». Temps difícils d'incerteses i falsedats on és complicat discernir la veritat de la mentida en un maremàgnum d'informacions sovint contradictòries mentre assistim a barroeres maniobres i declaracions polítiques que tan sols cerquen l'aplaudiment fàcil mentre la realitat dels morts esdevenen xifres en els canvis estadístics.

A Girona, amb el pas dels dies, molta gent ha après a fer-se seus racons de la ciutat que potser li eren distants. Sortir a córrer i passejar com a avantsala de les trobades amb els amics, les relacions, les converses disteses prenent un cafè en una terrassa i, si la cosa no s'espatlla, preparar la temporada de banys. És clar que juntament amb els aspectes positius n'hi ha d'altres que rellisquen pel tuf d'intolerància que desprenen com ara les pintades que van aparèixer a la vall de Sant Daniel: «Si no t'hi conviden no vinguis», «A passeig a Font de la Pólvora» o «Prou esport a la vall» que un mal dia pacífics vianants varen trobar a tocar Sant Pere de Galligants. Ha fet bé l'Associació de Veïns desmarcant-se d'aquestes actituds properes a Vox que ranegen la intolerància més grollera reclamant però amb bon criteri més civisme i vigilància pels qui no respecten les elementals normes de convivència. Però no és de rebut que es posi tothom al mateix sac, entre altres raons perquè la Vall Umbrosa no és un gueto sinó un indret obert a passejants, ciclistes, esportistes i, també, vehicles. Joan Maragall va deixar escrit que havia quedat «encisat en aquell redós tan fresc i silenciós» i Santiago Rusiñol va pintar-hi algunes de les seves teles més famoses. Tant en aquesta fase com en la tercera, cal reivindicar les bondats d'aquesta vall que malauradament encara molts gironins no coneixen!