El divendres 24 d'abril era coneguda la sentència dictada per la Sala Social de l'Audiència Nacional el dia 17, en ocasió de les demandes interposades per diversos sindicats i la comissió negociadora per la part treballadora contra l'acomiadament col·lectiu adoptat per Ryanair Dac després de la finalització del període de consultes sense acord, comunicada a la representació de la part treballadora i a l'autoritat laboral el 28 de novembre, si bé amb dos escrits diferents, fet que sens dubte té importància als efectes de la resolució de l'AN. La sentència va declarar la nul·litat de l'acomiadament col·lectiu i la readmissió de totes les i els treballadors afectats.
La notícia va ser ràpidament difosa en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, i va merèixer una nota de premsa d'un dels sindicats més actius en el conflicte, USO, en la qual lògicament es manifestava la satisfacció per la sentència, i m'atreveixo a dir que també, sens dubte, per l'argumentació de la fonamentació jurídica que recull i assumeix gran part de les tesis defensades per la representació lletrada del sindicat.
Causalitats de la vida, la secció sindical del Sindicat Espanyol de Pilots de Línies Aèries (SEPLA) i l'empresa aconseguien un preacord sobre un text de conveni col·lectiu, ratificat posteriorment per la gran majoria dels seus afiliats i afiliades. Segons el sindicat s'aplicarà a tots els pilots contractats de manera directa per Ryanair a Espanya, i implica que l'empresa hagi d'acollir-se totalment a la legislació espanyola vigent en matèria laboral.
El dia 1 de maig, no sé si per casualitat o per altres motius, l'empresa va comunicar la seva decisió de readmetre el personal inclòs en l'expedient, al mateix temps que sense solució de continuïtat els incloïa en un ERTO per causa major «davant la paralització de vols». La notícia va ser rebuda amb satisfacció per estar el personal temporalment protegit, a l'espera de saber què passarà quan la situació sanitària canviï i com afectarà les empreses del transport aeri.
En la sentència, la duresa jurídica amb la qual respon la Sala a l'empresa demandada, sempre partint dels fets provats, és més que evident: no hi va haver bona fe per part empresarial, sinó que el que hi va haver va ser «una evident mala fe patronal encaminada a tancar les bases aèries de les illes Canàries i a convertir la base que explota a l'Aeroport de Girona en una base de temporada o estacional al menor cost possible».
Per arribar a aquesta conclusió, la Sala procedeix primerament a l'anàlisi de la conducta de l'empresa abans que es procedís a la constitució de la comissió negociadora el 15 d'octubre, destacant l'intent de buidar de contingut gran part de la possible negociació en plantejar, només el dia després de comunicar a tota la plantilla la decisió de procedir a l'acomiadament col·lectiu, propostes a una part no menyspreable de la plantilla com són els pilots. La bona fe, si em permeten l'expressió «salta pels aires» amb aquesta actitud empresarial, ja que la tècnica dels acords individuals en massa ha estat declarada en nombroses ocasions constitutiva de la lesió del dret de llibertat sindical en la seva vessant funcional del dret a la negociació col·lectiva, i per això, conclou la Sala, tals actituds «trenquen el deure de negociació que imposa l'art. 51.2 de l'Estatut dels treballadors i vicien de nul·litat l'acomiadament col·lectiu en la seva totalitat».
Amb claredat que excusa de qualsevol observació per la meva part, la Sala conclou en aquest punt que «l'única dada clara i contrastada que contenen l'informe i la memòria és que l'empresa ha decidit tancar les Bases de Canàries i la de Girona, sense que expressi la mínima connexió d'aquesta decisió amb les conseqüències organitzatives i productives el retard dels avions Max, ni amb el Brèxit van ocasionar a l'empresa, sent aquestes circumstàncies la coartada que pretén utilitzar l'empresa per justificar la seva decisió».
Va haver-hi realment presentació d'un pla de recol·locació per part de l'empresa en afectar l'expedient més de cinquanta treballadors? No, aquesta és la resposta que s'ha de donar a partir de la informació disponible en els fets provats, i és també el que respon la Sala, llevat que s'entengui per tal la presentació «dels prospectes genèrics de serveis» de l'empresa que s'anava a contractar, i dic «que s'anava» i no «que s'havia», ja que en l'acte de judici es va constatar que no s'havia formalitzat tal contractació, i pel que fa a les mesures proposades per l'empresa per atenuar o pal·liar l'impacte de la seva decisió, difícilment poden considerar-se com a tals l'oferiment de poder concursar a llocs de treball a l'estranger o l'abonament d'una indemnització que en el millor dels casos superaria en dos dies la que legalment té obligació d'abonar.
I què dir de l'informe no sol·licitat a la representació de la part treballadora? Recorda la Sala que certament no és un supòsit de nul·litat de l'acomiadament i que ha de demanar-se a l'empara del que disposa el marc general (art. 64 LET) dels drets d'informació i consulta, però que en qualsevol cas demostra la nul·la importància («cap» és la paraula utilitzada) que la part empresarial concedia a la representació ad hoc de la part treballadora, un altre indici més de la seva falta de voluntat negociadora.
Posteriorment, la Sala també acull la tesi de les parts actores respecte a l'existència de mala fe i frau de llei en la conducta de la part empresarial, i no és la seva tesi sinó reiteració, al meu parer, d'arguments exposats amb anterioritat com ara l'intent de buidar de contingut el període de consultes en proposar una negociació individual «en massa» a una part important de la plantilla; o seguir oferint places vacants durant un període negociador en què justament es debat sobre el contrari de contractació, és a dir, sobre la decisió de procedir a acomiadaments; o la postura mantinguda sobre la base de Girona i que està més a prop de la coacció, ja que se sotmet a la part treballadora a decidir sobre «salvar uns a costa d'acomiadar o modificar a la baixa les condicions de treball d'un altre» (les cometes són meves, per destacar la gravetat de l'actuació empresarial).
Estem, en definitiva, davant una evident mala praxi negociadora, jurídicament parlant, per la part empresarial. ¿No els sembla que una bona política de responsabilitat social empresarial i d'una autèntica negociació col·lectiva amb totes les persones treballadores de l'empresa seria el millor antídot contra el mal clima laboral existent? Per optimisme, que no quedi, i molt més en la difícil situació sanitària, i les seves duríssimes conseqüències econòmiques i socials, en què vivim.
