No paren de créixer les veus que es pregunten on són els líders, què se n'ha fet de les grans figures d'altres temps, per què no es detecta la mateixa grandesa en els actuals dirigents polítics, tant dels governs com de les oposicions.
En lloc de ments lluminoses capaces d'escriure les millors pàgines de la història, aquestes veus preocupades descobreixen en el present governants catatònics, incapaços de prendre la iniciativa i de comunicar-la amb eficàcia; dirigents de l'oposició que s'enfilen a les piles de morts per guanyar vots; consellers autonòmics en estat permanent de rebequeria; suposats amos del món que neguen la realitat i després en culpen el primer que passa; autòcrates més preocupats de no perdre l'adoració popular que de resoldre els problemes. Aquest és el panorama, aquests són els que ens han de conduir cap al final de l'epidèmia i cap a la superació dels seus efectes econòmics. N'hi ha per posar-se a tremolar.
Convé posar en qüestió la suposada grandesa dels grans líders encimbellats per la història, ja que molts d'ells han estat objecte de dosis massives de propaganda i hagiografia. La trajectòria dels noms admirables és plena d'episodis poc galdosos que en el seu moment van ser ocultats per les pressions del poder, pels interessos del diner o per no disgustar uns auditoris menys crítics que els actuals.
Però fins i tot amb aquest advertiment persisteix la sospita que al davant dels llocs polítics amb màxima responsabilitat no hi ha els millors cervells que podria haver-hi. I si això ja és dolent en condicions ordinàries, no cal dir en moments d'emergència i crisi, quan s'han de tocar moltes tecles alhora amb determinació i al mateix temps cal mantenir els ciutadans tranquils, esperançats i en actitud positiva de cooperació.
Ara bé, és possible que ens ho haguem guanyat a pols i els polítics que tenim siguin aquells que ens hem esforçat a merèixer? Podem assegurar, amb la mà al cor, que hem donat totes les facilitats perquè els millors es dediquin a la cosa pública, o més aviat hem fet tot el possible per dissuadir-los-en?
La democràcia exigeix controlar els polítics, i especialment els governants. Hem de fiscalitzar tots els aspectes de la seva gestió i ens hem d'assegurar de la seva honradesa. No podem deixar-los passar ni un error ni una badada, i quan pensem que s'equivoquen ho hem de dir alt i clar. Els més intel·ligents aprenen de la crítica. També cal que l'oposició deixi clares les seves alternatives, perquè el ciutadà ho tingui present a les eleccions. Fins aquí, suposo, tots d'acord.
Però la democràcia no exigeix ni la desqualificació gratuïta, ni l'insult groller, ni la persecució de la intimitat, ni la divulgació de falsedats, ni la injúria, ni la calúmnia, ni l'atribució de crims terribles, ni les campanyes de destrucció personal. Però tot això es dona, i amb la irrupció de les xarxes socials digitals s'ha elevat a l'enèsima potència. Ja sabem que els fakes porten clics, i els clics són diners.
En aquestes condicions, de veritat esperem que els millors es llancin a l'amfiteatre de la gran política tot i saber que se'ls llançarà al damunt una marabunta de feres amb ganes de devorar-los? O més aviat cal esperar que facin el pas endavant aquelles persones per a les quals l'ambició del poder és una morfina que les fa insensibles, i que tenen l'escalada com a principal habilitat? Però aquestes persones no són necessàriament els gestors més clarividents.
«No ens els mereixem», és la queixa. Segur?
