La pandèmia ha posat els estudiants i els ensenyants en una tessitura insòlita. Fins fa poques setmanes, qui volia aprendre quelcom disposava de la possibilitat d'escollir, en la majoria de casos, entre assistir a un curs presencial o fer-lo a distància. Que lluny que queden ja els antics cursos per carta. També les universitats a distància s'han modernitzat moltíssim i normalment totes les universitats, també la de Girona, fan servir les noves tecnologies com a eina d'aprenentatge. Però la «ciutat universitària», amb la comunitat universitària confinada, no és lògicament el mateix.
Així doncs, el coronavirus ha forçat les institucions educatives a decidir contra rellotge entre donar el curs per perdut o intentar dur-lo a un port segur, com es fa en una emergència. Sens dubte, l'adaptació que s'ha fet deixarà molts insatisfets. Al personal docent li ha suposat un sobreesforç invisible però enorme. El professorat ha de seguir donant el curs malgrat tenir persones grans, malalts o nens al seu càrrec. Part del jovent, acostumada a seguir els youtubers, instagramers i altra fauna exòtica que prolifera en l'idiosincràtic entorn online, li retreu que no es digitalitzi com els seus herois comunicatius. Els apunts del professor, que sempre havien estat com el mitològic velló d'or, ara que s'ofereixen com a salvavides resulta que no són suficients. Qualsevol cosa que no sigui un aprovat general corre el risc de semblar poc. Alguns han descobert el llibre, i no saben què fer-ne. Però en contra del que pugui semblar extramurs de la domèstica aula universitària, l'adaptació a la pandèmia ha suposat el doble, si no el triple o més, de feina. En el context present, resulta massa fàcil oblidar que aquesta pandèmia l'estem patint absolutament tots. Que hi ha professors que han respost els missatges electrònics des del llit, enfebrats pel virus, o que han fet totes les adaptacions que calien malgrat passar-se tot el dia a l'hospital salvant vides. Aplaudiments des del balcó, i insults a Twitter, paradoxal còctel. Tot i que és comprensible l'angoixa i desesperació, m'estremeix que s'increpi la universitat pretenent que ara, justament ara, és l'hora de demostrar com és de bo el seu professorat. Com si la pandèmia fossin uns jocs olímpics on batre plusmarques, quan en realitat estem intentant salvar un vaixell perquè no s'enfonsi.
Sens dubte són els estudiants els que s'enduen la pitjor part. Se'ls segueix exigint, com no podia ser d'una altra manera, que assoleixin uns aprenentatges, però sense molts dels estris i recursos de què disposaven abans del confinament, sense l'alè del professor proper, sense el contacte del passadís o la «vidilla» de la biblioteca. Per això és fonamental que tots plegats fem un exercici d'empatia i comprensió. Com escriu Slavoj Žižek (Pandemic, 2020), cal triar entre barbàrie o una nova solidaritat. Recordem que l'altre potser està patint, i sortim d'aquesta crisi no amb un aprovat general sinó amb una matrícula d'honor en respecte, comprensió, ajuda mútua i generositat.
