Ara la democràcia no agrada als independentistes. Elsa Artadi ha dit que fora indecent «aturar-ho tot per convocar eleccions». Meritxell Budó ha dit que «no es preveu un escenari electoral». Tanta pressa que tinguérem per fer aquell referèndum il·legal, i mira ara el que diuen de les pobres urnes. «Això va de democràcia», proclamaven. I només era ahir. Això anava de poder, i quan hagueren d'assumir el risc de prendre'l, no el volgueren. Ni el risc ni el poder.
Ara també va de poder, però de perdre'l, i no el volen perdre, i per això els és sobrera la democràcia. Quim Torra reconegué que la legislatura estava esgotada però amb el virus li ha trobat gust a dormir a Canonges i voltar de nit per Palau i parlar amb els poltergeists de Macià i de Companys. Jo també anava molt d'hora als concerts de Lluís Llach, per veure si als assajos cantava alguna cançó molt antiga o nova. O simplement per veure'l una estona més, allà, tocant. Vull dir que entenc Quim Torra, perquè el conec, i em sembla bé que cadascú resolgui les seves fascinacions i les seves fantasies com pugui.
Em molesta més, precisament perquè el conec, aquest to de falsa solemnitat, de transcendència del no-res; la comèdia de qui sap que ha perdut, que no està disposat a apostar el que cal per a la victòria i que després de cara a la galeria vol jugar a ser un heroi i a fer-se «el que no perd la tasca ni l'esperança». No és que em faci ràbia, perquè a mi ràbia ja només me'n fa que Via Veneto no pugui obrir d'una vegada; però tendeix a impacientar-me que un Quim Torra que tothom sap qui és, i ell el primer, es posi a fer aquest autèntic paper d'estrassa de carlí contrafet, amb la seva cara de mig fàstic quan en realitat vol esbossar un somriure, amb el seu càlcul permanent i afilat sobre els límits del risc que està disposat a prendre, i aquests discursos de pa sucat amb oli amb què vol excitar les baixes passions del personal.
Jo ja entenc que un no pot dir sempre la veritat, i menys si ets el president de la Generalitat, una institució que es basa en fer creure els catalans que ja són allò que mai no han tingut el valor de ser. Ho entenc.
Però una cosa és no dir sempre la veritat, i fer-se el soldadet, i l'altra és aquest frau permanent, aquesta presa de pèl, aquest menyspreu a la intel·ligència dels altres, com si presuposés que tots som uns babaus i que no ens adonem de la seva estratègia de la serp, de l'estol de cadàvers que ha deixat enrere, de la llegendària covardia i que no ha fet absolutament res del que tant exigia als altres abans d'arribar a Palau.
Torra ha estat president com jo em colava els matins feiners a la piscina dels dofins del zoo de Barcelona, abans que Ada Colau ens els robés. No m'importa que hagi arribat al poder sense haver guanyat unes eleccions, tot i que en fi, sinó que ell ja sabia que volia manar per no der res, com jo volia seure al marge del tanc i que simplement els dofins vinguessin a veure'm i per això els llençava sardines. Les mateixes sardines que Torra ens llença des del balcó de Sant Jaume, quan se suposa que havia de fer-lo servir per declarar la independència.
D'una banda em fa gràcia perquè els estafadors i els barruts tenen sempre un punt d'encant, i no cal ser ni gaire honest per admetre que seria injust criticar als altres els trucs que també jo he après, i que tantes vegades m'han servit per sortir del pas i fins i tot per fer algun cim memorable. De l'altra, penso que hi ha massa gent involucrada en el patiment perquè això pugui resultar realment graciós, i em sap greu haver-ho de dir perquè jo tinc un passat amb aquest home, i un passat que va ser agradable, sensible i net. És el mateix que em passa amb David Madí, a qui tant vaig estimar, en qui tant vaig creure i ara m'adono que ell ja sabia que aquest patiment vindria -el del procés- i que sabia perfectament que no hi havia solució. I va insistir com si li anés la vida, i la llibertat, i va enviar amics seus a la presó sabent minuciosament el que els passaria, per poder fer els seus negocis, que encara fa, sabent que l'únic destí era el de l'estimball.
Ara la democràcia no agrada. Ara Quim Torra no vol «posar les urnes». De què viu David Madí? « Sin reinas bastardas, no hay monarquía. Lo dice hasta Ansón , ¿de qué come Ussía ?». No és que em vulgui fer l'ofesa, perquè aquestes coses ja hagués hagut de saber-les. No és que la vida no m'hagués ensenyat prou a desconfiar, ni que les trampes fossin gaire subtils, ni gaire difícils d'entendre. Però jo vaig ser llavors un català com els dos milions de catalans que ara encara volen creure en el que la realitat els nega. De fet no cal que els negui res, la realitat, perquè tampoc és que la mirin. Ells només veuen el que ja abans havien decidit que veurien, i així és impossible raonar, però també tenir grans decepcions.
A mi em diuen traïdor i venut i la veritat és que no m'ha important mai el que la turba m'ha dit. Si m'hagués importat, no hauria pogut escriure. He pensat coses diferents, a la meva vida, i sempre m'ha insultat més o menys el mateix nombre de persones, dient-me més o menys les mateixes coses, tot i que no sempre era la mateixa gent. Això suposant que la gent -la gent a pes- sigui gaire diferent la d'un bàndol que la de l'altre. Em diuen traïdor i venut i em sembla bé que em diguin el que vulguin, però fins i tot per aconseguir la independència que se suposa que ells volen, tard o d'hora hauran de deixar de ser uns fanàtics, i de veure només el que han decidit prèviament que veurien; i convertir-se en uns venuts i uns traïdors com jo, si de veritat estimen alguna cosa que no sigui l'absurda il·lusió que no estan sent derrotats.
I embrutar-se de veritat i de decepció, i exposar-se a l'odi de la turba, i tornar a dir el nom de cada cosa fins que el nom faci la cosa, i els faci a ells uns homes i no aquests pobres politox, sense barret i sense repòs, buscant desesperadament una dosi.
