Cartes

Tomasa Martínez Morcillo Llagostera

Quan les patologies i malalties superen els familiars, és hora de prendre una dura decisió. Ha arribat el moment de portar els nostres pares a una «residència». Mai penses que els que t'han cuidat i estimat tant, els deixes en un lloc on simplement és un negoci. I, amb l'arribada de la COVID-19, «confinats», no pots visitar-los. Has de creure el que et diuen i quan reps la trucada, simplement és mort, sol, sense acompanyament familiar.

Aquest és el millor lloc? Tothom et va aconsellar que sí però, quan arriba el moment crític de la malaltia, no cal dur-lo a un hospital. Ja no són rendibles, en el seu comiat només poden assistir tres persones, no hi ha lloc per tots els éssers estimats. Et preguntes si ha estat una bona decisió i, et queda la sensació que el «sistema» ens ha abandonar.

La pandèmia ens ha fet veure que som vulnerables i els nostres pares han estat les víctimes de tot plegat, potser cal rectificar els models de «residències».

Tornarem canviats?

Mònica Thomas Badenas girona

Fa uns cinquanta dies que som tancats a casa esperant impacients i desitjant veure a les notícies com el nostre municipi passa de fase. Moltes vegades sembla que la incertesa pot amb nosaltres. Anhelem veure aquells qui més estimem per tornar a reviure aquells somriures que actualment enyorem. Però i què se'n sap de totes aquelles persones que ens han deixat al llarg del confinament? Dia rere dia, se sumen números al marcador de les notícies, on cada difunt és considerat un número i res més, molts dels quals han mort sols sense passar els seus últims moments ni tan sols al costat d'aquells més propers, com són els familiars. Espero que aquest fet ens faci canviar en un futur, un futur en què esperem tornar a la normalitat. Tornarem, però tornarem canviats, tornarem com una societat que apreciarà i valorarà més cada dia les petites coses del dia a dia, aquelles que des de fa dos mesos donavem per descomptat que l'endemà les tindríem davant i d'un dia per l'altre varen desaparèixer.

Nou Trueta:

debat apagat

Maël Ruscalleda girona

El coronavirus ha aturat mig món i ens ha deixat en una mena de fase latent, a l'espera de recuperar les nostres vides normals ben aviat. Només les activitats essencials han mantingut activitat tot aquest temps, per alguns frenètica, com en el cas dels sanitaris. I la construcció del nou hospital, que ens ocupava portades setmana rere setmana a principis d'any, ha quedat novament oblidat en els despatxos.

Si d'aquesta crisi se'n pot treure una conclusió, és que cal un sistema sanitari recolzat en una bona infraestructura i recursos. No es pot repetir que no hi hagi EPIs per als professionals, però tampoc ens podem permetre deixar perdre l'oportunitat de tenir un centre hospitalari punter a casa nostra. On hi ha bons mitjans per a l'atenció sanitària, no només es dona millor resposta a les emergències, sinó que també es generen noves possibilitats a l'hora d'afrontar-les, amb nous procediments i nous tractaments.

Tenir bons equips de professionals requereix inversió però té un retorn social immediat. Hi ha dos factors bàsics: en primer lloc, tenir una font de generació de talent i Girona ho té amb la Universitat i els estudis de Medicina. En segon lloc, tenir un pol hospitalari capaç de retenir i captar aquest talent. I aquí és on fallarem si no apostem per un complex hospitalari gran que integri hospital, docència i recerca biomèdica on assolir l'excel·lència en recerca i assistència sanitària.

Això només és viable a Girona Sud, on hi ha espai suficient i capacitat de creixement. Aquesta també és una oportunitat excel·lent perquè la ciutat de Girona s'equilibri territorialment i aturi la lenta degradació i pèrdua de diversitat de classes en barris com Santa Eugènia, Can Gibert o Sant Narcís. També per a Salt. Hi ha molt en joc més enllà de qüestions d'egos.

Resposta a Josep Miquel Bausset

JAUME TEIXIDOR CUYAS GIRONA

El ciutadà Josep Miquel Bausset, en la seva columa, demana que els bisbes espanyols han de demanar perdó pel suport que feren els del franquisme els seus predecessors. Ni una sola referència als més de cinc mil religiosos assassinats per la II República, molts d'ells després de ser martiritzats cruelment. Em pregunto si el ciutadà Bausset, el que vol realment és que els bisbes demanin també perdó als botxins d'aquest genocidi religiós. És ben cert que «el hábito no hace al monje».

La fotografia que publicàvem ahir a la pàgina 10 no es corresponia amb la informació.