Just quan es compleixen dos mesos de confinament, ja podem confirmar que poques coses positives sortiran d'aquesta crisi i en canvi, els efectes negatius seran durs i s'allargaran en el temps.

Però un dels aspectes més interessants d'aquesta desgraciada epidèmia global és poder analitzar com han gestionat els diferents liders polítics una situació de crisi sense precedents. El fet que hagi tingut un impacte global (sobretot en els països més desenvolupats) i coincidint en un període de tres-quatre mesos, ha fet que tots els grans lideratges hagin hagut de gestionar una situació imprevista fa només cinc mesos i que ha comportat una mortalitat enorme i una crisi econòmica de la qual encara no en som prou conscients.

Més enllà de les diferents estratègies que ha escollit cada govern per encarar la pandèmia, que ha tingut més a veure amb els assessors epidemiològics que amb la pròpia visió política, és molt interessant veure com han llegit la situació els diferents caps de govern i com hi han donat resposta.

I és important perquè amb unes condicions similars, l'impacte d'aquesta ha estat diferent en funció del tipus de lideratge i de les accions que aquests han prés.

Tots som més o menys concients d'on s'han fet bé les coses i on no han acabat de funcionar. Més enllà de l'estratègia seguida. En aquesta pandèmia hi ha hagut dos tipus d'estratègies. La majoritària que no és res més que el confinament de tota la població o la que han seguit alguns països que consistia en què el país no es parés però es realitzessin testos massius a la població i seguiment i confinament dels infectats i els seus contactes. En ambdós casos hi ha exemples de bona gestió i d'altres, de gestió deficient.

Què és doncs el que fa que alguns lideratges hagin sabut entendre millor la situació i l'hagin encarat amb més èxit?

Fa una quants anys, va sortir un llibre del premi Nobel d'economia Daniel Kahneman titulat Pensar rápido, pensar despacio en el qual explicava com funcionava el nostre cervell a l'hora de pendre les decisions. A través d'experiments socials ens endinsava en el funcionament del nostre cervell i les parts que el conformen. Segons ell, hi ha dos parts que tenen funcions diferents i que s'activen en funció de la interpretació que aquest fa de la situació. La part ràpida que no és res més que una resposta gairebé automàtica i la part lenta en la qual s'activa l'anàlisi i la reflexió sobre la situació.

L'exemple del llibre de Kahneman em serveix per visualitzar dos tipus de lideratges en aquesta crisi i en bona part els resultats obtinguts en la gestió tenen una relació directa amb quina de les dues visions tenen.

En les societats actuals, mediatitzades, immediates, fluïdes, hi ha dos tipus de lideratges polítics: els que pensen només a curt termini i els que pensen a llarg termini. És cert que aquesta distinció ha existit sempre, però una societat tan mediatitzada com l'actual, tan basada en la immediatiesa els primers s'han vist molt reforçats.

Els líders polítics que només pensen a curt termini són aquells que es mouen en funció de les enquestes, els que s'adapten a l'opinió pública, els que no tenen un projecte clar a llarg termini, que pensen més en la comunicació que en la gestió i que es mouen a cop de titular. Són els del tacticisme, els de la jugada mestra, els que viuen al dia. Que poden tenir un gran resultat electoral i una gran valoració durant alguns mesos o anys però que els costa molt consolidar-se en el poder. Solen ser lideratges molt intensos però de poca durada.

Si ens hi fixem, a casa nostra fa anys que estem en aquest marc. En el qual les legislatures duren molt poc, en el qual els avançaments electorals són utilitzats com quelcom habitual, en el qual els lideratges es cremen en pocs anys i on el tacticisme és el rei.

Aquesta manera de gestionar la política està interioritzada per bona part de la nostra classe política, tant en el Govern com en l'oposició. Amb poques excepcions.

I això fa que davant d'una crisi de gran magnitut com la que estem vivint els diferents lideratges la gestionin com ho fan habitualment, amb el tacticisme, els cops d'efecte o l'excessiva comunicació per bandera.

En canvi, hi ha un altre tipus de lideratge, menys preocupat per l'impacte immediat i més centrat en el llarg termini. Són aquells, que de ben segur són molt menys «sexys» mediaticament però que solen tenir una durada molt més llarga. Bàsicament, perquè més que tàctica pensen en l'estratègia. No pensen en el curt termini sinó en el llarg. I això els obliga a tenir un projecte de país a llarg termini. A diferència de l'anterior lideratge, ja que el tacticisme no exigeix un projecte de futur sòlid. El tacticisme és pur present.

Aquest lideratge a llarg termini, en estar acostumat a encarar la situació d'aquesta manera davant d'una crisi com l'actual pensa més en la sortida de la crisi que en el camí, a diferència del lideratge que pensa a curt termini que només està pensant en el camí i en com mantenir el beneplàcit de l'opinió pública dia a dia.

Tenim molts exemples d'aquest segon tipus de lidertage i que han sortit reforçats en aquesta crisi, segurament Angela Merkel n'és l'exemple més evident però n'hi ha molts altres.

La crisi de la COVID-19 hauria de servir almenys perquè els diferents lidertages reflexionin sobre la importància de pensar a llarg termini, de la importància de tenir projectes sòlids i de la necessitat de deixar enrere la immediatesa i l'excés de tacticisme. Ens aniria bé.