Deia Federico Fellini que cada idioma diferent és una visió diferent de la vida. Per a un professional, parlar llengües suposa una clau per a nous mercats. Ser plurilingüe potencia la comunicació intercultural, proporciona beneficis socioeconòmics obvis en un món globalitzat i beneficia les capacitats cognitives. Fins i tot hi ha estudis que suggereixen que als poliglots els creix més el cervell.
Amb aquest rerefons, ningú amb dos dits de front s'oposaria que els governs fomentessin l'aprenentatge de llengües de la població en general, i el jovent en particular. En aquesta línia, el 2014 el Parlament de Catalunya va establir, en una d'aquelles lleis òmnibus que són un tutti frutti de mesures de tota mena, el requisit que els estudiants de grau a Catalunya acreditessin, per graduar-se, que coneixen una llengua estrangera amb un nivell determinat. La mesura, que pot semblar positiva a primera vista, no deixa de causar inquietud, no només perquè ometia què es pensava fer concretament per facilitar-ne l'aprenentatge, sinó també perquè són les universitats, en el marc de la seva autonomia, constitucionalment protegida, les úniques que poden determinar què es requereix per graduar-se. La història posterior és un lamentable rosari de sobresalts. No havent-se articulat mesures suficients que realment permetessin als estudiants assolir el dit objectiu, el Parlament va abandonar el seu monotema dels darrers anys -conegut per tothom- per donar oxigen als estudiants mitjançant dues moratòries (sense derogar la norma de 2014, com pertocaria). La segona moratòria, de 2018, afirma en el seu preàmbul que s'estableix «sens perjudici de l'autonomia universitària», cosa que suposa la paradoxa de reconèixer tardanament l'autonomia que es va trepitjar anys abans. Pel camí, algunes universitats s'han apressat a introduir el requisit a les seves memòries de grau, fins i tot en contra del criteri de les facultats. Com a conseqüència d'aquest sainet, aquestes han de fer mans i mànigues per evitar deixar a l'estacada els estudiants als qui tocaria graduar-se. Convé evitar que joves, alguns dels quals, per la seva extracció personal o familiar, parlen quatre o cinc idiomes, com el rus, el xinès, l'urdú o l'àrab, es quedin, precisament ara, sense títol perquè els manca el nivell d'anglès, francès, italià o alemany. El fracàs de la llei, agreujat pel seguidisme o la hiporeflèxia d'alguns equips de govern universitari, convida a recordar que si un governant no pot millorar les coses, és preferible que encreui els braços. Ludwig Wittgenstein verbalitzà aquesta opció zero dient que «sobre el que no es pot parlar cal callar». Un dels imperatius del taoisme és precisament el de «no fer» (wu wei). I un pensador més nostre com Eugeni D'Ors ja va advertir que els experiments s'han de fer a casa, i amb gasosa. De vegades, però, als legisladors els venç l'ànsia de fer coses, i com els passa als peixos, moren per la boca. El preu de la precipitació el poden acabar pagant els de sempre.
