Pretendre dir a hores d'ara com canviaran les coses com a conseqüència de la COVID-19 és prematur perquè tot dependrà de quant temps duri la pandèmia, de com en sortim (en V, en U, en W o en L, que seria el més preocupant), i de quan tinguem una vacuna, que és en realitat quan podrem cantar victòria. I això mentre mirem intrèpidament de salvar vides sense enfonsar l'economia.

Estem davant d'una pandèmia global que no ha trobat una resposta global sinó atomitzada. Ni a Europa ni al món hem trobat lideratge, coordinació i solidaritat i per això els ciutadans s'han girat cap als estats, que surten molt reforçats d'aquesta crisi. Anem a un món amb més fronteres i més rebuig dels estrangers amb l'excusa dels contagis i de la desocupació. Els països han reaccionat per lliure, adoptant mesures disperses, descoordinades i de vegades barallant-se entre si per aconseguir als mercats el material sanitari que necessiten. Molts han prohibit exportar mascaretes, guants o ventiladors (els EUA, Europa), medicaments i ingredients farmacèutics (l'Índia), o fins i tot aliments per por d'escassetat futura, i altres han aprofitat per imposar restriccions a llibertats personals en matèria de moviments, de reunió i d'expressió, o fins i tot porten a terme intrusions més agressives en la privacitat amb l'ús de tècniques de reconeixement facial o de geolocalització pel mòbil. Cal anar amb compte perquè hi haurà qui vulgui mantenir aquestes restriccions quan això acabi, ja que un dels riscos que correm és que d'aquesta crisi en surtin reforçats els sistemes autoritaris si la ciutadania percep que han combatut el virus amb més eficàcia, la qual cosa no és veritat, i aquesta és la batalla propagandística en què la Xina està obstinada en aquests moments.

Penso que la COVID-19, més que canvis profunds en l'economia i el comerç, que també en tindrà, reforçarà les tendències geopolítiques que ja veníem observant des de fa algun temps i que ens porten cap a un antipàtic multipolarisme. Els Estats Units pintaran cada vegada menys (per voluntat pròpia i no perquè no puguin) mentre el seu model cada vegada ens resulta menys atractiu perquè difícilment pot ser-ho quan l'abandera el lema egoista d'«America First». Tampoc sembla adequada l'erràtica política amb la qual des de la Casa Blanca es combat la pandèmia. Quan passi l'actual crisi el més probable és que Washington es tanqui encara més sobre si mateix i destini els seus recursos i els seus esforços a millorar les condicions de vida dels milions d'aturats que la crisi ha produït. Per entendre'ns, més mantega i menys canons. I més encara amb eleccions presidencials a la vista i amb independència de qui ocupi la Casa Blanca, perquè també el Congrés i l'opinió pública empenyen en aquesta direcció.

Mentrestant, la Xina intenta reescriure la Història amb una monumental campanya d'imatge per guanyar adeptes entre els qui no veuran com de malament ho va fer quan va esclatar la pandèmia (ocultació del problema i retard en enfrontar-lo), sinó l'eficàcia amb la qual després l'ha combatut i l'ajuda que ha donat a altres països. Entenguem-nos, no és que la Xina ho faci bé, sinó que els Estats Units ho estan fent fatal. Però no hem de deixar-nos enganyar perquè la Xina no té per ara ni la capacitat ni l'atractiu necessaris per omplir el buit que deixen els EUA.

A curt termini anem cap a una recessió econòmica brutal que a diferència de la de 2008 ha caigut sobre nosaltres en només tres setmanes. A l'Eurozona el PIB pot caure 10 punts i fer 59 milions d'aturats, segons McKinsey, mentre al món creixen el proteccionisme i les guerres comercials, que faran caure encara més el comerç mundial. A Espanya el Govern anuncia una caiguda del PIB del 10,2% i la pujada de l'atur fins al 19%, la qual cosa significa 2 milions de desocupats més. També el deute pujarà fins al 115% del PIB. Només la durada de la pandèmia ens permetrà calibrar el seu impacte econòmic, que en qualsevol cas serà terrorífic.

Les institucions internacionals perdran prestigi perquè s'han convertit en convenients bocs expiatoris de la malaptesa de molts polítics: FMI, BM, BCE, OMS, i en especial les Nacions Unides, el Consell de Seguretat de la qual està bloquejat des de l'inici de la pandèmia: la Xina no vol que la tracti perquè no la considera «una amenaça per a la pau i la seguretat internacionals», mentre els Estats Units insisteixen a culpar la Xina del «virus de Wuhan» i insisteixen a acusar-la sense proves d'haver-lo fabricat als seus laboratoris, cosa que desmenteix l'Organització Mundial de la Salut. Potser per això Trump ha retirat la contribució nord-americana, que constitueix el 15% del seu pressupost.

En el futur immediat tot indica que es mantindran les pugnes polítiques, comercials i per la supremacia tecnològica entre els EUA i la Xina perquè Trump, nerviós per l'avanç de Biden a les enquestes, pensa que la construcció d'un enemic exterior distreu dels problemes interns i li dona vots amb vista al 3 de novembre. Pot ser pa per avui i gana per demà perquè la lluita contra la pandèmia exigeix unir les forces de les dues grans potències i no dividir-les. Per la seva banda, Europa, que no està sent capaç d'oferir lideratge, coordinació o solidaritat, continuarà perdent pes internacional i atractiu intern. La conclusió és que anem cap a un món més tens, més pobre i més incert. El virus hi ajuda però la culpa és nostra.