16 de maig de 2020
16.05.2020
Diari de Girona

Ànims, gent

16.05.2020 | 06:00
Ànims, gent

Amb el terme crepuscle al·ludim aquest instant del dia en què la llum decau sense desaparèixer del tot. És el preferit dels gats perquè el seu sentit de la vista funciona en aquests moments millor que en qualsevol altre de la jornada. Els animals crepusculars aprofiten aquestes hores per caçar confosos entre les ombres. Durant el confinament, si surts al capvespre, et creuaràs amb persones que per la seva manera de moure's te'ls recordaran. Tu mateix, amb els ulls movent-se inquiets per sobre de la mascareta, tens una mica de vertebrat crepuscular. Hi ha dimecres ennuvolats en què tot és crepuscle des del matí fins al vespre. Avui és un d'aquests dimecres afligits. Per la finestra del meu estudi, malgrat ser migdia, entra una llum que sembla tamisada per un conjunt de gases superposades. Vol dir que no només és pobra, sinó que resulta malaltissa. Una llum embolicada en gases, imaginin-se-la, una bola de llum bruta que sembla un tumor. A aquesta bola he de fer front cada vegada que aixeco el cap de la pantalla de l'ordinador. Si abandonés la cadira i tragués el cap per la finestra, veuria autobusos crepusculars i automòbils crepusculars i vianants crepusculars travessant crepuscularmente la ciutat.
En medicina, es coneix com a «estat crepuscular» aquell en el qual el pacient pateix en la seva consciència una alteració reductora. La tristesa és amb freqüència el resultat d'aquesta alteració. Hi ha hagut al llarg de la història poetes que han produït les seves millors obres en una situació anímica crepuscular. De vegades, per caçar encerts expressius, cal sortir al capvespre o a l'albada, quan el dia no és dia del tot ni la nit és del tot nit. En aquests moments d'indeterminació existencial i de desassossec íntim sorgeixen imatges poderosíssimes. No sé si passa el mateix quan és la humanitat sencera la que s'enfonsa en un estat crepuscular com en el que ara, a conseqüència de la invasió de la COVID-19, ens hem instal·lat. Angoixa molt veure aquestes cues crepusculars de gent que acudeix a buscar bosses de menjar a les portes de les ONGs o de les associacions de veïns. Hi ha èpoques històriques crepusculars i ens ha tocat viure'n una. Ànims, gent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook