Vivim en l'era de la comunicació, tothom ho sap. El món s'ha fet molt més petit i la confluència de la globalització i de les noves tecnologies ha reduït les distàncies i ha modificat el valor del temps. Les notícies circulen a tota velocitat i els responsables polítics de tot el món són presents en les nostres vides amb una gran familiaritat. Només de veure'ls, de sentir-los, de llegir els seus tuits quotidians, ens formem una impressió immediata del seu tarannà i de la seva capacitat de seducció i de convicció.

Ara que passem per la pandèmia de la COVID-19, confinats com estem a casa durant tant de temps, el valor de la comunicació s'ha multiplicat encara més, d'una manera exponencial. Veiem i sentim polítics, sanitaris, experts en la salut i en l'economia, i les seves aptituds per convèncer-nos i per commoure'ns marquen el pas lent dels nostres dies i els omplen d'inquietud o d'esperança. Si s'expliquen bé, si saben ser breus i clars en les seves exposicions, el tràngol que igualment hem de passar pren un caràcter completament diferent. Per això és tan important que els polítics i els experts uneixin a la seva capacitat de gestió ?que, sigui certa o no, no tenim més remei que donar per suposada? una traça especial en l'art de la comunicació. I per això, també, són tan determinants els famosos gabinets de premsa de les institucions, que amb els seus consells i les seves directrius ajuden o enfonsen els personatges per als quals treballen.

Em permeto recordar tot això tan conegut només per una sola cosa: i és que no comprenc quina és la política de comunicació que, durant aquestes setmanes, ha guiat la presència a les nostres pantalles del president del Govern d'Espanya i els seus col·laboradors (ministres, sanitaris, militars i policies) i del president de la Generalitat i els membres del consell executiu. I no parlo ara del contingut de fons, de l'essència dels seus discursos, sinó bàsicament de la forma, de la manera de transmetre-ho. Davant d'un problema tan paorós com que el que encara ens afeixuga, crec que els ciutadans hauríem agraït més poques compareixences, unes directrius més clares i uns parlaments més breus, sense gaires circumloquis. No sé fins a quin punt els assessors dels polítics s'adonen que cada vegada que veiem aparèixer els nostres representants a la pantalla tendim instintivament a canviar de canal, perquè sabem que ens espera molta retòrica i una bona estona d'explicacions que, de tan prolixes que són, no ens ajuden gens ni mica. El mateix s'esdevé en les respostes als periodistes: ¿tan difícil és respondre amb aquelles quatre xifres que se't sol·liciten, o amb l'aclariment concís que demanava la pregunta?

Doncs no: exposicions llargues, crides a grans principis buits (la famosa unitat de Pedro Sánchez, per exemple), reiteracions de les mateixes queixes (el president Torra) o explicacions que no venen a tomb (alguns consellers). Per què no imiten per exemple Angela Merkel, molt més discreta i molt més franca quan parla als seus conciutadans? Per què encara hi ha tants polítics que creuen que com més estona ocupin la pantalla més guanyaran el nostre favor?

Per sort, hi ha gent que ho fa millor, de manera que acabaré amb un exemple de signe contrari, perquè no sigui dit. Em trec el barret davant els dos programes exemplars que ha fet TV3 sota el títol de «Volem saber». Preguntes pertinents de Laia Servera ?les mateixes que nosaltres hauríem volgut fer?, respostes clares i entenedores del Dr. Antoni Trilla i una didàctica exemplar per part de Pere Renom: això sí que és un servei públic!