A alguns l'apocalipsi del coronavirus no els canviarà la vida: tenen la sort (?) de viure en una dimensió de mentida en la qual es poden construir la (ir)realitat a la carta. En aquest món paral·lel, un pot creure's que és el president d'un país fet a mida, sense rei ni reina, lliure (?), democràtic com cap altre, modern fins i tot, europeu fins al moll de l'os, incorromput i incorrompible, modèlic. En aquesta bombolla ningú, ni els avis, moren ofegats pels efectes de la covid-19, perquè cap mortal no s'infecta. En aquest olimp el que compta és fingir pas ferm cap a l'Ítaca inassolible, aferrar-se al «si fóssim» per continuar ensarronant fidels en quantitats industrials. «Si fóssim», no moriríem. «Si fóssim», ja estaríem en la «fase vint-i-cinc». «Si fóssim», ja tindríem vacuna. «Si fóssim», l'economia aniria a la velocitat del tren bala. «Si fóssim», ja seríem immunes i invencibles com un sol poble.

De gran vull ser independentista i, si és possible, de dretes, la combinació màgica, ideal... la bicoca personal: tant li fa si fas molt o poc; tant li fa si no treballes, perquè en el paradís del «si fóssim» la incapacitat puntua, engreixa sous i concecedeix poder fins al punt que et pot convertir en president perquè t'aferris a la poltrona i, des d'allà, actuïs d'evangelista del «si fóssim»: «Si fóssim», seríem feliços, fins i tot més llestos i més guapos. «Si fóssim»... ai, «si fóssim», quantes coses bones que seríem!

La vida, la política, l'economia, etcètera, en condicional són meravelloses. Tot va bé, tot s'hi val, tot el que convingui és culpa dels altres, perquè: «Si fóssim»... Ara, mentre no som (ni serem), molta gent, la majoria avis, moren per culpa del coronavirus, perquè els mortals que som ens infectem; i no tenim vacuna i amb prou feines entrarem en la «fase 1» i l'economia va de cap per avall. I tenim els dirigents que tenim (i mereixem?), independentistes i de dretes, la combinació ideal per conduir el país del «si fóssim» cap a la misèria nacional, sense condicional.