Un dels sentiments que més condicionen la conducta humana i que més es ressentirà un cop superem la pandèmia, quan recuperem un bocí de la normalitat que els estats i les seves mentides ens han pres una vegada més, un ressentiment que -de fet- ja s'està donant ara, a mesos vista de poder abraçar de nou la nostra anterior vida, és la confiança. Aquests dies de pseudoapocalipsi (i reitero això de «pseudo» perquè una apocalipsi sense zombis, invasions extraterrestres o violentes bandes «ciberpunkies» amb cadenes i cotxes amb pinxos a les rodes, no és apocalipsi ni és res), s'està estenent, de manera gradual i paral·lela a l'avanç del coronavirus, una innegable i generalitzada pèrdua de confiança; primer, vers les suposades autoritats competents, i, després, cap a les principals fonts d'informació i acòlits. Posar en quarantena, i mai més ben dit, els missatges que les diverses variants de l'ordre establert ens enuncia dia rere dia amb pompositat i condescendència, així com els titulars que molts dels mitjans de comunicació generalistes publiquen sota supervisió del lobby ideològic que els paga, és una pràctica de supervivència i higiene mental que fa temps que ens hauríem d'aplicar.

Ara, però, en el context que ens ocupa, i amb l'afegitó de les xarxes socials com a nou actor principal del modelatge informatiu diari que ens condiciona, la desinformació, l'anarquia comunicativa, s'han acabat establint de manera inevitable en el nostre subconscient, donant peu a una segona pandèmia que ha torpedinat de ple la nostra capacitat per confiar. Si cada vegada confiem menys en l'estat i en els mitjans, dos dels grans pilars del nostre sistema de vida, què ens espera de bo a partir d'ara? Viure en una espiral de contínua desconfiança vers el sistema, creient només allò que s'ajusta a creences que considerem més atractives, és l'avantsala de la irracionalitat, del caos, d'un impensable retorn a l'obscurantisme, de voler creure's en propietat d'una raó a la carta, que és el mateix que voler desterrar la veritat als confins més allunyats del coneixement i la saviesa. És evident que no estem preparats per anar a la nostra, per contrastar i qüestionar tota la informació que ens arriba des de tants i tan diversos fronts, però, alhora, acceptar una pèrdua total de confiança vers els poders fàctics és acabar de matar el concepte de comunitat que tant ens ha costat d'assolir.

Recordeu, si no, el film The Thing, clàssic ineludible de la ciència-ficció signat pel mestre del fantàstic John Carpenter. En aquest, la petita i ben avinguda comunitat de científics protagonista es veu violentament sacsejada quan el virus del títol, que funciona perfectament com a al·legoria de la desconfiança, s'estén entre els seus membres. El desenllaç de la història no és més que un reflex del cruel destí que ens espera a tots si no fem res per evitar-ho. I tot es redueix a una simple qüestió de confiança.