El test d'anticossos ha demostrat que la implantació del coronavirus a Espanya és relativament baixa. Almenys, molt inferior a pronòstics pessimistes amb impecable segell científic. Per tant, els soferts ciutadans haurien de felicitar-se davant l'èxit d'un confinament carcerari. Fals, perquè la difusió controlada en enclaustrar-se covardament garanteix futurs embats més rabiosos de virus. En aquest cas, hauria estat preferible una tancada suavitzada, per enfortir-se a través de la contaminació progressiva. Fals, perquè la temeritat de continuar com si res hagués col·lapsat la xarxa hospitalària.

Si no va malament, anirà pitjor, l'epidemiologia ha superat la premsa com a subministradora infinita de pèssimes notícies encadenades. Sense confinament, la humanitat s'hagués extingit aquest any. Gràcies al confinament, l'aniquilació queda postergada a la propera tardor. Mentrestant, es manté la població en una letargia obsessiva. No s'ha aconseguit la immunitat de ramat, però el dòcil ramat és una evidència inqüestionable. Si no estigués endormiscada, la parròquia es preguntaria si l'objectiu és superar la pandèmia o alimentar un estat de setge indefinit.

Les persones que viuen de la pandèmia insisteixen que la pandèmia va per llarg. És la distorsió habitual que tot són claus per a un martell, que solia desemmascarar-se contraposant l'escepticisme als manifestos profètics. Qualsevol resultat de l'estudi de seroprevalença, de zero a cent per cent, hagués estat qualificat de cataclísmic. Amb virus, dolent; sense virus, pitjor. Mentrestant, ni tan sols es planteja l'enigma bàsic de la nova normalitat de camp de concentració: per què una persona excèntrica podia passejar per la seva ciutat a la una de la matinada a l'octubre, i no pot passejar avui malgrat el risc epidemiològic nul? El virus ni se sap, però el pànic ha de continuar.