17 de maig de 2020
17.05.2020
Diari de Girona

Cartes

17.05.2020 | 06:00
Cartes

Un problema de responsabilitat
Jesús Domingo Martínez Girona
Al llarg d'aquests dos mesos de confinament a casa, excepte per a aquells considerats professions d'activitats essencials, s'ha demostrat que la gent s'ha comportat cívicament i amb ganes de col·laborar per evitar mals majors. Però s'ha trobat a faltar un veritable gabinet de crisi –amb professionals de primera línia– des del primer moment. Gabinet de crisi diferent de Govern, que no ha de saber de tot, especialment de la complexa qüestió que se'ns tirava a sobre.
El Govern i els seus ministres no saben res de pandèmies i de les seves conseqüències, i no prendre-les seriosament o prendre decisions equivocades ha portat a resultats gravíssims. El Govern i els seus ministres podrien haver tingut un paper moderador considerant les dades que els arribaven d'Europa i d'altres països, i per tant haver col·laborat amb aquest gabinet de crisi que mai es va formar. Tot això em va resultar estrany.
Aquest suposat gabinet encara podria formar-se. Hauria d'estar format per especialistes en medicina preventiva, microbiòlegs i viròlegs, grans professionals de la logística i moviment de mercaderies, empreses farmacèutiques, i les corresponents federacions d'alimentació i begudes, economistes de gran trajectòria, etc., independentment de la seva filiació política. Tots ells saben comprar i vendre, saben moure productes i no se'ls enganya fàcilment, cosa que els ha passat al Govern i als seus assessors al llarg d'aquests mesos. Ells s'haurien enfrontat a aquesta andèmia d'una manera molt diferent i haurien fet cas a les recomanacions de la sanitat europea i de l'OMS aviat. Si no s'ha format ha estat –probablement– pel fet que al govern actual no li interessava per altres motius.


La gent gran LGTBI
Jordi Mota i Sierra President de la Comissió 28 de Juny de Girona. Vicepresident del Consell Municipal LGTBI de Girona
La pandèmia de la COVID-19 ha reblat encara més fort el problema que tenim en aquest món a l'hora de fer-nos grans. No només en ser més propensos a emmalaltir, sinó també a ser oblidats per les altres persones que, recolzant-se en la joventut, es creuen amb la capacitat de rebutjar els seus majors.
Un col·lectiu que pateix aquesta deixadesa és l'LGTBI. Ara que ens trobem en les dates més significatives com son el 17 de maig i el 28 de juny, i copsats per aquesta malaltia viral, caldria recordar com la gent gran és bandejada en múltiples espais pel fet de ser gran i ser gai, lesbiana, bisexual o trans. I ja no parlem quan són persones seropositives de VIH.
Ens aparten de la societat quan la família no reconeix el nostre dret a estimar a qualsevol edat, o quan ens hem de tornar a posar a l'armari en les residències on anem, o ens envien, a viure. A­questa societat que aïlla la persona gran, que aïlla la persona no normativa, i que crea una sinèrgia fatal quan es conjuguen les dues facetes. Vell i gai. Vella i lesbiana. Vell/a i trans. Això ens porta a la soledat, a l'amagatall, al patiment que teníem ja perdut.
Ens aparten els nostres iguals en aquesta visió de la sexualitat com a un fet propi de ser jove i maco o estilitzat, o emmarcat dins un estereotip que la propaganda que en diuen «gaifriendly» exposa a totes les xarxes i mitjans de comunicació. A vegades es creen grups exclusius de persones joves, on els d'una certa edat no hi som convidats. Som nosaltres mateixos, les persones LGTBI, que no pensem que un dia arribarem a ser grans, si ens deixa l'embranzida conservadora i ultra radical que està envaint les polítiques mundials.
Aquest 17 de maig, les persones grans LGTBI estarem a casa també sols, mirats de reüll per algun fanàtic que comença a pensar que això dels virus ve tot d'allà mateix i encara ens aïllarà més de la vida del que ho estem. I no ho hem de permetre. Per això ens hem de sentir orgullosos d'estimar a qui ens doni la gana, en qualsevol circumstància i tinguem l'edat que tinguem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook