El passat 12 de març vaig acompanyar una persona a una visita mèdica rutinària a l'hospital Trueta. Era el dia abans que Pedro Sánchez anunciés que declararia l'estat d'alarma, que portava implícit el confinament, i que Quim Torra demanés el tancament de fronteres de Catalunya (en aquest cas, no per motius sanitaris, sinó per aprofitar la conjuntura per creure's, durant uns dies, que presidia un Estat). Aquella vigília de l'estat d'alarma a les consultes externes no hi havia encara cap mesura de seguretat. La visita es va fer sense mascaretes, sense desinfectant a l'entrada i amb una separació de mig metre, que és la llargada de la taula que s'interposa entre pacient i facultatiu. Vaig veure pels passadissos molt poc personal sanitari amb mascareta. El coronavirus ja el teníem entre nosaltres: quinze dies més tard, Catalunya sumava 14.263 persones infectades i 1.070 morts. Ningú, o quasi ningú, era conscient del drama que ens amenaçava. Ni aquí, ni a la resta de països europeus, ni per descomptat a la primera potència mundial, els Estats Units de Donald Trump. Culpa d'algú? De ningú en particular i de molts en general.
El que sí puc garantir és que la culpa no és de l'Albert Soler, periodista d'aquest diari. Ho dic per les reaccions que va provocar el seu article «No sou herois, sou insubmisos». És habitual que els seus articles siguin criticats a les xarxes socials, sobretot des d'aquells comptes que llueixen un visible llacet groc, entre ells un mosso d'esquadra, Albert Donaire, que es dedica a insultar els contraris a l'independentisme amb la complicitat dels comandaments dels Mossos, que expedienten un agent per dir una veritat com una catedral («La República no existeix, idiota») i miren cap a un altre costat quan l'agent Donaire es dedica a insultar. Res de nou, en aquest país.
El que més m'ha cridat l'atenció de les crítiques a l'esmentat article són les que provenen d'algun col·lectiu del món sanitari, i no per criticar-lo, que estan en el seu perfecte dret, sinó perquè no s'han produït a títol individual, sinó com a institució col·lectiva. Em refereixo, entre d'altres, a un tuit de la Facultat de Medicina de la UdG, que en els seus pocs anys de docència ha adquirit un reconegut prestigi, que deia: «Aquest deliri és possible publicar-lo?». I m'ha cridat l'atenció perquè no he observat la mateixa indignació davant de qüestions més rellevants que sí que han tingut incidència en l'expansió del coronavirus. Al capdavall, en aquesta ocasió Albert Soler, i sense que serveixi de precedent, coincidia amb el Govern català de Quim Torra. L'autor de l'article, amb el seu estil sarcàstic i provocador, mostrava la seva oposició al confinament obligatori, just quan els tres partits que donen suport al Govern català (JxCat, ERC i CUP) acabaven de votar en contra de mantenir l'estat d'alarma, que és l'única eina jurídica que permet suspendre drets constitucionals tan fonamentals com el dret a la lliure circulació. El catedràtic de Dret Constitucional, Xavier Arbós, exrector de Dret de la UdG, havia dit aquella setmana a Diari de Girona que «si cau l'estat d'alarma no es podran limitar els desplaçaments entre comunitats autònomes». Per tant, si els partits del Govern català haguessin aconseguit el seu objectiu, el confinament deixava de ser obligatori, el mateix que reclamava Albert Soler en el seu article. No he vist cap tuit ni cap comunicat de la Facultat de Medicina, com a institució, mostrant la seva indignació per la postura dels partits del Govern català, la decisió dels quals sí que podia haver tingut efectes jurídics de gran transcendència a diferència de l'article «No sou herois, sou insubmisos», que no deixava de ser l'opinió personal d'un periodista. Afortunadament per a la salut democràtica, no som una societat monolítica, malgrat que a Catalunya fa anys que s'intenta imposar el pensament únic. I les opinions poden ser millors o pitjors, afortunades o desencertades, agradar o no agradar, el que vulguin, però no són res més que una opinió, normalment efímera. Abans d'aparèixer el paper Albal, es deia que el diari servia per embolicar l'esmorzar de l'endemà. O potser és el que pensava el filòsof grecollatí Epictet de Frigia: «El que inquieta a l'home no són les coses, sinó les opinions sobre les coses».
Tampoc no he vist des d'aquests mateixos comptes de twitter la mateixa bel·ligerància mostrada contra l'Albert Soler, i per extensió contra aquest diari, amb les retallades que ha patit la sanitat catalana durant els últims deu anys, ni contra la irresponsable gestió del Govern català en el control i la supervisió de les residències de gent gran, deixades de la mà de Déu, i que ja sumen més de 3.300 morts, ni contra els alcaldes que preferien deixar de desinfectar els geriàtrics abans que ho fes l'exèrcit, ni tan sols per la pèssima previsió de les autoritats catalanes per no dotar del material de protecció al personal sanitari que ha fet un esforç impagable i s'ha jugat la vida els últims dos mesos, o per la tenacitat que va mostrar un antic conseller de Salut per afavorir la sanitat privada en detriment de la pública. De debò un article d'opinió és més transcendent per a la salut dels catalans que tot el que acabo d'enumerar?
Durant els últims deu anys, aquest diari ha estat dels pocs mitjans catalans que ha denunciat repetidament les retallades en la sanitat catalana i publicant informes, any rere any, que demostraven que Catalunya era la comunitat autònoma que, des de la crisi del 2008, menys invertia en sanitat i serveis socials, mentre tothom callava i mirava cap a un altre costat. Ja vaig escriure fa pocs dies que, llevat de CCOO, no em consten gaires més organitzacions que hagin alertat del perill que teníem al damunt amb la progressiva precarització del nostre sistema de salut i que, amb la crisi del coronavirus, s'ha demostrat que no estava tan bé com se'ns feia creure. Tenia profundes escletxes. No hauríem evitat la pandèmia, com no l'ha evitat ningú, però probablement els hospitals, i el sistema en el seu conjunt, haurien estat en millors condicions per afrontar-lo. Durant deu anys tothom ha callat. Uns per temor (a Catalunya costa car no fer seguidisme de la línia oficial) i altres per convicció. Molts es van creure que s'havia d'aparcar tot per la independència, i que després ja tindríem temps de gaudir del paradís. Quants tuits d'indignació va fer la Facultat de Medicina quan el diputat de JxCat Eduard Pujol va dir que «ens distraiem per qüestions que no són essencials» en ser preguntat per les inacabables llistes d'espera, i que ara veurem com es resoldran. O quan Quim Torra, després de reunir-se amb Pedro Sánchez a la Moncloa, va dir que «en el 90% de la reunió vam parlar de l'autodeterminació. És que aquest és el tema i no em puc entretenir». Doncs, d'aquella pols, venen aquests fangs. El somni de qualsevol governant és que la gent es distregui amb les anècdotes i les coses secundàries; així no pensa en les importants. És el que ve passant des de fa deu anys. Els polítics que governen Catalunya han sigut uns mestres en distreure a la població. I alguns prefereixen continuar distrets.
No, un article d'opinió podrà agradar més o menys, i per descomptat és susceptible de ser criticat, però un article no infecta, ni causa cap malatia, ni posa en perill la vida dels sanitaris. I, en qualsevol cas, com va dir Tomas Jefferson, «no permeti que les opinions d'altres persones sobre el seu estil de vida l'afectin. És la teva vida, elegeix com la vius».
