18 de maig de 2020
18.05.2020
Diari de Girona

Medicina, ciència social i política

18.05.2020 | 06:00
Medicina, ciència social i política

Quan la medicina esdevé una ciència social i la política és medicina a gran escala». Aquesta frase es una de les màximes que en Rudolf Virchow (Alemanya, 1821-1902) va deixar per a la posteritat. Va ser metge, antropòleg, patòleg, prehistoriador, biòleg, escriptor i polític. Se'l coneix com un dels pares de la patologia moderna i certament el fundador de la medicina social.
Mentre Marx i Engels escrivien el Manifest Comunista, en Virchow escrivia a Silèsia un informe sobre el tifus en el qual deia que les intervencions mèdiques per si soles tenen poc valor si no van acompanyades de l'avanç social a través de l'educació, la democràcia i la prosperitat. Virchow era un llibertari que creia que la democràcia, l'educació i el progrés eliminarien les malalties. En realitat el que en Virchow explicitava és que la ciència mèdica està indissolublement connectada als interessos econòmics i les ideologies polítiques.
Efectivament el coronavirus és una pandèmia nova i diferent de totes les que la humanitat ha viscut. Ens mostra un cop més (veure la història de les epidèmies i pandèmies) que tant als EUA com a Europa, Espanya i Catalunya les mesures de confinament, vigilància i control de la ciutadania no agraden al món polític conservador, ja que desconfien d'unes mesures autoritàries que colpeixen l'economia i els principis lliberals. No ha faltat qui ha qualificat aquestes mesures de «totalitàries», «militaristes» i que conculquen els drets i la independència de les institucions no estatals.
La medicina social es fonamenta en l'equitat a l'hora de protegir a tothom més enllà o més ençà del seu estatus econòmic o polític. En aquest sentit (i que ningú s'espanti) no hi pot haver un sistema de salut públic totalment democràtic. La salut pública en el sentit més ampli i profund cal que estigui dipositada en les mans de qui té el legítim control públic i de les forces de seguretat de l'Estat, malgrat que lògicament el ciutadà mitja respectuós de llei sentirà que una mà de ­ferro el manté a ratlla encara que porti guant de seda. Potser per suavitzar aquest sentiment de control i imposició, els polítics acostumen a utilitzar llenguatge i metàfores bèl·liques: «declarem la guerra al virus», «lluitar contra la malaltia», «declarar la guerra a un enemic microbià invisible». Aquests plantejaments quasi bèl·lics han facilitat la utilització d'altes tecnologies (més pròpies per combatre el terrorisme o per actuacions militars sorpresa) per vigilar i controlar els ciutadans.
És obvi que si no tenim vacunes, sistemes de detecció, medicines eficients i ràpides a l'abast de tothom, difícilment podrem combatre amb èxit el COVID-19. Mentre no tinguem tots aquests recursos mèdics a l'abast de tothom (amb la inevitable partida econòmica implementada) l'única alternativa és el confinament i la higiene per prevenir el contagi. Quan inevitablement el virus ens infecta, cal reaccionar ràpid i amb intel·ligència per aïllar els infectats, tractar-los de la millor manera possible i evitar que fins que no estiguin totalment immunitzats i lliures del coronavirus infectin la població sana. Per complicar més la situació, sabem que els anomenats «asimptomàtics» també poden infectar. Cal, per tant, detectar-los, aïllar-los i tractar-los; és a dir, calen més mesures de control i vigilància damunt la ciutadania i més despesa pública.
De res serveix que la població benestant i amb recursos estigui ben confinada, diagnosticada i tractada, si la resta de la població (que és majoritària) no gaudeix de les mateixes pautes. Les epidèmies, les pandèmies i la salut pública en general no poden deixar-se exclusivament en mans de baronies o autoritats locals. La fortalesa de tot el sistema depèn de les deficiències de les parts.
Finalment voldria dir clarament que malgrat que la responsabilitat de la vigilància, control, prevenció, tractament i cura de la pandèmia del coronavirus és al meu criteri clara i absolutament pública, no és menys cert que l'Estat transfereix (i així cal que ho faci) part de la responsabilitat de la salut pública als ciutadans. És a dir, cada ciutadà és responsable de seguir les directrius de l'Estat i ha d'assumir les conseqüències i responsabilitats derivades de no seguir-les. Quan les directrius polítiques estan en sintonia amb les indicacions dels científics i experts, la ciència esdevé política.
Sres. i Srs., o ens hi posem tots o tots ens enllardarem!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook