No recordo exactament a on ho vaig sentir ni quan, però un dels meus primers records madurs em trasllada a una conversa d'adults on es discutia sobre quina era la solució perquè desapareguessin les injustícies, guerres i rivalitats violentes entre els éssers humans. Després d'exposar les opcions fàcils i típiques de quan es parla d'aquesta qüestió, algú va dir convençut una cosa que fins al dia d'avui em ronda pel cap i comparteixo plenament; l'única solució que ens aproparia a la cooperació global és que aparegui un perill extern que no puguem controlar. En aquell cas, l'exemple que es va utilitzar era més aviat fantasiós però igualment vàlid, la invasió d'àliens a la terra. No he cregut mai que aquesta cooperació s'assoleixi per germanor ni bona fe, sinó per egoisme i supervivència; però al final, a vegades, la fi justifica els mitjans. Com explica molt bé en el seu assaig sobre aquesta crisi el filòsof eslovè Slavoj Zizek, això ja està succeint a diversos llocs i posa l'exemple del primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, qui ha ofert ajuda i coordinació a l'autoritat palestina. No per bondat, sinó per simple supervivència; allà és impossible separar els jueus dels palestins i, per tant, si un dels grups es veu afectat, passarà el mateix amb l'altre. En aquests moments ens trobem davant d'un perill que se'ns escapa de les nostres mans, un virus que ha capgirat els plans de tota la societat de la nit al dia, en un tancar i obrir d'ulls. No sabem fins a quin punt aquesta pandèmia és realment perillosa ni si les mesures que estem prenent són les correctes o són fruit del pànic i la paranoia col·lectiva. Els números no són del tot clars, però crec que es pot parlar amb propietat quan es diu que la societat ha estat, des de finals de l'any passat, exposada al virus -s'ha demostrat que ja des de desembre corria per Europa- i que la letalitat és més baixa del que inicialment es pensava. Els darrers estudis indiquen que estaria al voltant del 0,3 i el 0,6%. Per saber amb certesa aquesta dada, caldria òbviament saber el número real de persones que ja han estat infectades. Crec que és important ressaltar que gran part de les morts s'han produït en asils d'ancians a causa de protocols més que dubtosos i que, aviat, quan tot acabi, farà falta buscar responsabilitats del succeït. Però bé, deixant de banda l'anàlisi de dades i possibles teories que posen en dubte moltes coses, la realitat és que el món està aturat i les persones seguim «atrapades» a casa, fartes de la situació i preocupades pel futur pròxim, que sembla desolador. Des dels mitjans i la política s'està llançant contínuament el missatge que la solució resideix en la responsabilitat individual. Fins a un punt és cert, però l'arbre no hauria de tapar-nos el bosc. Gran part de la responsabilitat és purament política, no només en la resposta immediata, sinó que també en l'avenir social i econòmic. Estem vivint una era de canvi en què les opcions que se'ns plantegen són radicalment oposades, de l'altura política i el temperament de la societat depèn si acabarà imposant-se una o l'altre. L'elecció està entre el totalitarisme nacionalista o la cooperació global, esborrant -com faria el futurisme- conceptes absurds del passat i renovant tot allò que ara com ara ens dona unes llibertats somiades a l'altra punta del planeta. Aquest neoglobalisme s'ha de basar en la lluita contra el canvi climàtic -extern, en aquest cas més preocupant que el coronavirus- i la implantació d'un nou ordre social i econòmic basat en el benefici conjunt i no individual com fins ara. El que anomeno jo novum consilium, el nou pla. Estic convençut que tenim la capacitat suficient per dur a terme aquesta revolució global i verda, sense canviar dràsticament moltes de les coses que ens feien sentir lliures abans de l'estat d'alarma provocat per la pandèmia. Invertir com mai s'ha fet en la ciència, investigació i tecnologia ha de ser la nova agenda. Sens dubte la transformació no serà fàcil, hi haurà qui intentarà que això no s'acabi produint. Aquest nacionalisme totalitari aprofitarà la situació per intentar d'estabilitzar i trencar encara més la unió occidental i utilitzar aquesta crisi per implantar la seva visió d'un món tancat amb els seus enemics imaginaris i amb missatges populistes i racistes: és qüestió de dies que iniciïn una campanya per intentar crear pànic i posterior odi contra els immigrants i refugiats atribuint-los la culpa de possibles rebrots de la malaltia, és la situació ideal per tenir motius pseudocientífics que avalin el tancament de fronteres indefinidament, la implementació de vigilàncies excessives i així controlar i dividir, encara més, la societat. No entrar en el seu joc i evitar que s'aprofitin d'aquest estat de malestar i preocupació general és primordial.
