Davant el coronavirus mutant, la primera línia de combat va consistir a resistir els embats de la malaltia. Armats de paracetamol, diversos arsenals antivirals ja coneguts, respiradors insuficients i equips de protecció pedaçats amb bosses d'escombraries, els sanitaris curaven animats per l'himne del Duo Dinámico i l'onatge dels aplaudiments des dels balcons. Fi de la primera part.
Ja gairebé no s'ovaciona ningú. Fa dies que el corrent dominant és el que critica sense pietat els governs. Com que la sanitat està transferida i al Ministeri de Sanitat en quedaven quatre, les responsabilitats semblen arribar a tothom. Però molts missatges de WhatsApp fan por, radiografien un país maniqueu com pocs, tocat encara en la seva memòria col·lectiva per la pugna política portada als extrems.
Els dos intel·lectuals del Govern Iván Redondo i Manuel Castells teoritzen la conveniència d'una posició ideològica nítida, sense concessions amb l'ala conservadora del Parlament. Però la debilitat numèrica de Pedro Sánchez és tal que no ha tingut més remei que obrir les finestres cap a la moderació. La classe política, però, camina paralitzada per la magnitud de la crisi i només atina a resoldre el rutinari de sempre: recollir els residus, cobrar els impostos, prometre ajudes.
El dia a dia corre de compte dels empresaris, molts dels quals es mostren resolts d'una vegada a situar-se com les locomotores socials que han de ser. Un escenari ideal per a grans pactes entre governs, patronals i sindicats amb la mirada posada en la competitivitat de país i en acabar amb les males pràctiques ètiques. És el moment de la resiliència, la capacitat de superació dels esdeveniments crítics, traumàtics. Segon quart acabat i al vestidor.
A la tornada del descans confinat, la ciutadania s'ha llançat alegrada a la passejada veïnal. Els nens corren pels pocs bulevards de què disposen les nostres mal planificades ciutats. Per fi es veu clar que l'urbs també és d'ús pedestre, que ha de ser més arbrada, esportiva i amable. Potser la COVID-19 porti la fi de l'automòbil per a ús en la metròpoli. Però les dades estadístiques ens parlen d'una altra realitat que no té res a veure amb fer una volta per les alberedes i jardins.
Ve la recessió, aguda, i no tindrà forma de V. De res serveixen les crides a l'autarquia econòmica o les visions idíl·liques per a un retorn a l'economia local. Hi ha qui somia amb el canvi enmig dels horts però els economistes de veritat guarden silenci perquè estem davant d'una situació massa anòmala i ja se sap que l'economia és la ciència que prediu el que ja ha passat. En mes i mig l'atur ha crescut un 5% de la població activa. Es parla de perdre de dos a tres milions de llocs de treball d'aquí a l'estiu. I és possible que se superin les dramàtiques xifres de 2012/2013, quan vam arribar als 6 milions d'aturats enfront de 17 milions de treballadors. Menys de tres per un.
El partit, però, no està resolt. Resta un últim quart, el de la reconstrucció. En el Congrés han aprovat una comissió a l'efecte presidida per Patxi López. Més del mateix. Allà estan embolicats en justificacions retòriques i disquisicions d'ordre administratiu. D'altres, filòsofs com Slavoj Zizek, busquen meravellar la concurrència predicant el retorn d'un nou comunisme. A Espanya, diversos intel·lectuals a la moda signen un manifest per a una nova governança: Victoria Camps, Daniel Innerarity i altres postulen el moment d'un govern mundial, de l'economia circular i de la sociabilitat i feminització. Brindis al sol des de les tribunes universitàries.
Per guanyar el matx cal baixar a la sorra. Es tracta, primer, de reconèixer que el país no compta amb recursos propis per sortir de l'atzucac i que s'ha de negociar ja amb la Unió Europea les condicions de diners que ens prestaran, la qual cosa significa que vindran els homes de negre i que les pensions, el salari dels funcionaris i les pujades de l'IVA estaran sobre la taula. Però aquest fabulós raig de diners europeus que se suposa imprimirà Christine Lagarde -entre 150 i 200.000 milions d'euros, més del 10% del nostre PIB- cal decidir en què es gasta. I aquest és el quid de la reconstrucció.
En la meva modesta opinió és una gran oportunitat per llançar noves fronteres al país. Es tractaria de donar treball productiu com més aviat als 2-3 milions de nous aturats, molts d'ells sense qualificar, treballadors vinculats majoritàriament als serveis turístics. D'aquesta manera es mantindria un cert nivell de consum intern -el 60% de l'economia espanyola- i no es gastaria tot en subvencions poc productives. La construcció, motor tradicional del desenvolupisme nacional, no podrà tirar d'aquest carro, i tampoc la reindustrialització, la raó de ser es basa en la incorporació de tecnologies robotitzades i enginyeries avançades.
No queda una altra aventura estratègica, possiblement, que la recuperació de la vida rural, incentivant la rehabilitació de pobles -n'hi ha més de 7.000 amb menys de 1.000 habitants al nostre país, la majoria a l'Espanya buidada- així com d'espais mediambientals, comprometent-se l'administració a dotar-los de serveis educatius, sanitaris, de transport, comunicació i wifi. Si cada província aconseguís posar en peu projectes en el camp per a 5.000 persones hauríem guanyat la contesa.
