19 de maig de 2020
19.05.2020
Diari de Girona

Cartes

19.05.2020 | 06:00
Cartes

Fora de joc
Anna M. Picas Genís La Jonquera
A cinc dies per arribar a la fase I, rebo una telefonada des del Consell Comarcal preguntant si com a persona vulnerable de risc em calia algun servei o assistència en aquests dies de confinament, donant-me un telèfon de contacte per si en tingués necessitat. Tot un detall. Gràcies. Però malauradament fora de joc.
La telefonada s'havia de fer abans del cinquè dia del confinament i no seixanta dies després, o sigui, a cinc dies d'acabar-se.
Les necessitats s'han de cobrir des de la primera setmana i el seguiment, des del primer dia.
El col·lectiu de veïns d'escala o carrer i alguna o altra ONG són els que han tingut cura de molta gent gran sola que s'ha sentit acompanyada. Ells els han portat el pa, l'aigua o han anat a la farmàcia i moltes botigues de proximitat han ofert el seus serveis a tota aquesta bona gent desinteressada. Hem de donar les Gràcies en majúscula i es mereixen el nostre més grat reconeixement.
La premsa i els mandataris dona la sensació que us tenen en l'oblit. Nosaltres no.
Sembla que sigui norma arribar tard en tot el que fa referència al covid-19. Esperem que ningú hagi de fer servir el número de telèfon, no fos cas que sortís el repetit disquet dels Centres Oficials: «Torni a trucar més tard, les línies estan ocupades».


Bona nit i bona sort, Pau
FRANCESC RUHÍ PÈLACH GIRONA
El nostre saxofonista anònim ja té nom. Es diu Pau Cullell, i, des del principi de l'imposat confinament, cada vespre, puntual, a les nou des del balcó de casa seva, ha acompanyat tots els veïns del carrer Santa Eugènia i voltants amb les notes que brollaven del seu saxo. Avui diumenge, s'ha acomiadat. Hem sortit de la fase 0, i per aquest motiu ens diu adeu. Sempre el podrem escoltar amb els seus companys de la Maribel i el trio de jazz R4, però les seves melodies encara retronaran un bon temps al nostre carrer. Gràcies, Pau, tu sí que ets un campió! Bona nit i bona sort i sobretot visca la música!


Treballar per viure o viure per treballar?
Marina Fernández González GIRONA
Aquesta qüestió és, sens dubte, una de les més fonamentals que encarem els humans, però que sempre queda sense una resposta clara. Ens trobem dins d'un sistema organitzat i basat en el treball, creat de tal manera que és totalment indispensable per poder sobreviure.
És necessari treballar per tirar endavant amb el món i per avançar com a espècie, creant nous projectes, però no és just que hàgim d'estar tota la nostra vida, fins quasi als setanta anys, dedicats al treball, vivint amb pressió i ansietat, fet que porta la gran varietat de malalties que patim. Malgrat els esforços diaris que fem, és impossible no preguntar-nos si serem capaços d'arribar a final de mes i poder així garantir les nostres necessitats bàsiques. No ens mereixem portar aquest ritme de vida. Això no és vida.
Penso que passen els dies i no som conscients que no vivim el moment, no gaudim plenament dels nostres estimats com hauríem, de la bonica natura i el món que ens envolta, perquè sempre hi ha l'assumpte de la feina i els deures que hem de fer, ja que, si aquesta manca, és complicat tenir una vida en condicions. De manera que tots treballem per viure. No hi ha escapatòria. I em frustra molt.
En conclusió, sembla que aquest sistema difícilment canviarà, malgrat que es veuen les males conseqüències que provoca, però hem d'intentar-ho. Davant aquesta situació, hem d'aconseguir trobar el que ens fa sentir en pau i tranquil·litat, perquè no ens mereixem aquest estil de vida. Disposem de massa poc temps davant tot el que ens agradaria crear i explorar com a humans.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook