Sempre recordarem els dies de confinament. Quina gaita -més de dos mesos tancats a casa. És clar que quasi tots, uns més que d'altres, ens hem saltat les «regles» en algun moment, a vegades perquè no en sabíem més i d'altres perquè ho fèiem veure. Quin fart de manaments, consells, ordres i concerts. La confusió era, i és, màxima. Crec que les «normes» no les coneixen ni aquells que les dicten.

A mi, em feia molta gràcia aquella veïna que cada matí a les 7 ja obria la porta de casa seva amb xandall i vambes per anar a caminar «ràpid» fins al far. Hora de fer esport. A les 8, treia el gos. A dos quarts de nou, el tornava a deixar, perquè havia d'anar a buscar el pa i el diari per al seu home. A les nou en punt era al súper, perquè era «la seva hora» -de 9 a 10. En tornar, ho deixava tot endreçat i tornava a baixar al carrer. On vas? «Home, de 10 a 12 és la 'franja' per a la gent gran!». Abans de preparar el dinar, encara tenia temps per treure la seva neta a passejar durant una hora, mentre al nen li tocava després, de quatre a cinc. I a les set, és clar, ja havia quedat amb la seva amiga per «anar a fer un volt», que sortosament ja torna a ésser un «toc» a qualsevol terrassa! Rient, diu que mai no havia passat tantes hores fora de casa i que això del confinament s'ho han inventat els polítics per matar aquells que han sobreviscut al virus, d'esgotament. Tot, per estalviar-se les pensions! I si algú es pensa que desconeixia un sol dels manaments del confinament que aquella dona es passava «pel forro», està equivocat. La seva imposició era la principal raó per fer-ho!

També feien somriure alguns d'aquests forasters que viuen entre nosaltres i que mai no s'acaben d'adaptar. L'altre dia, em vaig trobar una parella que anaven agafadets d'una mà i amb un cabàs a l'altra, davant del port. «On aneu?», els vaig preguntar. «A comprar», em contesten. «De dos en dos i en direcció oposada a la botiga, que la teniu al costat de casa?». «Què vols dir? A la tele diuen que sí que podem!». Sí, home, a la RTBF, la principal cadena pública belga!

Els que no feien «gràcia» saltant-se les regles, perquè imposar-nos la seva manera de conviure és el que fan cada dia sense cap consideració per a la resta, eren aquells altres estrangers que anaven tot el dia amb una bossa de plàstic tan desgastada a la mà que no es reconeixia ni tan sols el logotip de la cadena de supermercats de la qual procedia. A dintre, la gran majoria portaven el mateix: dos rotlles de paper de vàter. I si te'ls miraves amb cara d'incomprensió perquè tampoc respectaven la distància social ni cap altra mesura per protegir-nos, et tornaven l'esguard desafiant. Com sempre, vaja.