El Ministeri d'Igualtat quantificava fa uns dies en un informe el pes de les dones en alguns sectors clau d'aquesta crisi sanitària. En activitats d'infermeria, residències i centres de dependència, són un 84%. En farmàcies, un 72%. Les persones encarregades de serveis de neteja hospitalària i de residències són en un 90% dones i als supermercats, entre 80% i 85%.

Les metgesses també són majoria tot i que seguim parlant «dels metges». Repetim la frase «els metges i les infermeres» perquè en el nostre imaginari social són els homes els que realitzen les tasques que es consideren més valuoses. No importa que les estadístiques avalin o no aquests prejudicis.

Com deia el lema del 8 de març de fa dos anys, les dones permeten que es mogui el món però no se les paga o reben un salari molt baix per fer-ho. En l'abordatge d'aquesta pandèmia es fa urgent, per això, conèixer l'impacte de gènere i adoptar mesures que evitin aprofundir encara més la desigualtat entre homes i dones. No només per la sobrecàrrega en serveis essencials, on les dones són majoria i estan més exposades al contagi. També perquè són elles les que continuen realitzant la major part de la feina domèstica i de cura de persones dependents, tant el que és remunerat com el que no ho és, que s'ha multiplicat amb la irrupció de la COVID-19.

A més, les dones són les que pateixen més precarietat laboral i pobresa, la qual cosa les situa en una situació pitjor per afrontar una crisi econòmica que està colpejant amb més força sectors altament feminitzats com l'hostaleria, el comerç o la restauració. Què passarà amb les kellys, les cambreres o les cuidadores? Dones que treballaven sota una extrema precarietat, en alguns casos sense cotitzar a la seguretat social i per sous que poden baixar fins als 343 euros. Són alguns dels interrogants.

L'ONU afirma que en les últimes crisis sanitàries el paper de les dones ha passat gairebé ignorat. Malgrat que s'ha constatat el seu rol preponderant, la perspectiva de gènere no s'ha incorporat a les polítiques públiques ni durant ni després de les crisis. Menys de l'1% dels treballs d'investigació posteriors a crisis com la de l'Ebola, es van dedicar a aprofundir en l'impacte de gènere.

Fa uns dies el diari The Guardian explicava que al Regne Unit els equips de protecció personal sanitari no eren tan eficients protegint les dones perquè es dissenyen per a homes. I és així tot i que el 75% de professionals de Servei Nacional de Salut (NHS) són dones. És un exemple de com la perspectiva de gènere continua sent la gran oblidada.

La historiadora experta en economia feminista Lina Gálvez constatava el 2013 que les crisis tenen com a conseqüència diverses situacions que empitjoren la vida de les dones: s'intensifica el treball no remunerat; es recupera abans l'ocupació masculina, mentre que la femenina acaba sent encara més precaritzada; es retrocedeix en les polítiques d'igualtat assolides en èpoques de bonança. No hi ha res que indiqui que aquesta crisi serà diferent. En aquestes setmanes hem vist com són les dones les que estan assumint en major mesura la càrrega que representa tenir els infants a casa i conciliar les cures amb la feina o el teletreball. El Govern espanyol està adoptant mesures específiques per combatre aquesta situació però les polítiques públiques estan molt descentralitzades al nostre país. Si totes les administracions, sobretot les autonòmiques, que tenen gran part de les competències, no incorporen la perspectiva de gènere en cadascuna de les seves decisions, les dones seran les grans damnificades d'aquesta pandèmia.