Que en pau descansi, Anguita

Chej Ayad Kerrum sils

El dissabte 16 de maig de 2020 ens va deixar Julio Anguita. Anguita, considerat un dels pocs polítics espanyols més honestos, modestos, valents, coherents, decents, intel·ligents i somiadors de tots els temps. Ens va deixar el professor que defensava el medi ambient, els treballadors i les treballadores, la igualtat entre homes i dones, independentment de les seves ètnies, religió, cultura, sexe, gènere, orientació sexual, etc. Quan parlava sempre transmetia energia positiva, esperança, sentit crític, i inspirava totes les persones amants de la llibertat, la justícia, la democràcia i la igualtat. Se'ns en va anar un dels grans amics de la pau, la solidaritat i la causa justa del poble saharauí. Sempre et tindré present i et prometo seguir escoltant i llegint els teus discursos per ser cada dia millor ciutadà. Que en pau descansi, amic.

La meva terrassa

Alejandro Lefler girona

Des de la meva terrassa he vist com el món canviava, he vist com el cel clarejava i observat edificis que mai assolia amb la mirada. Trobo nous ocells en els arbres, ocells que mai havia escoltat gaudint d'una ciutat mig buida. Des de la meva terrassa descanso més, menys cotxes passen pels carrers i menys persones passegen per ells, puc llegir amb pau i fins i tot fer la migdiada, no com amb la terrassa d'abans.

Però quan baixo al carrer, observo la gent mirant a terra, la meva mascareta no em deixa veure amb claredat, les ulleres se m'entelen i no puc observar el cel ni els ocells. Si algú esternuda, ens mirem malament i ens allunyem. El cor batega amb més força i escolto la meva respiració com mai. En aquests moments penso en tornar a la terrassa, però a la terrassa d'abans.

La generació

del 2002

Laia López Herranz palamós

Soc de la generació del 2002, una generació coneguda per la implantació de l'euro a Espanya i per l'afició a les noves tecnologies; una generació immersa en canvis continus, preparats per als esdeveniments futurs.

En dos mesos estarem, la majoria de nosaltres, fent les proves d'accés a la universitat; sens dubte serà una convocatòria excepcional. Tots els alumnes i professorat ens estem preparant per a aquest esdeveniment de manera telemàtica.

Estem vivint una època en què la incertesa conviu amb nosaltres i no es pot assegurar al 100% com serà aquesta selectivitat, però una de les poques coses que sí sabem de ben segur és que l'entrada a la universitat al curs vinent serà innovadora, igual que les nostres PAU.

El comerç d'Anglès

Pere Espinet i Coll portaveu del Grup Municipal PAU (Per Anglès Units). ANGLÈS.

Dic el comerç d'Anglès com podria dir el de qualsevol dels nostres pobles, i més en aquests moments. Dit això, cal dir que, aquests darrers dies, els comerciants d'Anglès han editat un vídeo amb el suport del consistori. Es veuen imatges dels diferents establiments. Malauradament, una de les darreres fa referència a la baixada de persianes d'una botiga. Em recorda la part final de la pel·lícula Cinema Paradiso amb el seu tancament: «Tota la il·lusió i esforç, moltes vegades de generacions, les circumstàncies i el temps se'ls emporten?

PAU (Per Anglès Units) sempre hem manifestat que els llums oberts de les botigues fan poble, i cal que aquest caliu sigui permanent. Caldrà prendre mesures per tal que això sigui així, tot cercant els recursos i, si cal, sota les pedres. Sobre això, PAU hem presentat propostes a l'equip de govern. Esperem que siguin ben rebudes.

Siguem realistes, costarà molt que tot sigui igual que abans, però si entre tots i totes aconseguim un bri d'aire fresc, molt probablement les llums del nostre comerç seguiran emeten el caliu que ens cal.

Els periodistes

i l'Oriol Mitjà

JOSEP MARIA BOSCH GIRONA

És evident que si visquéssim en una societat en què les relacions es portessin atenent la racionalitat, estaríem en una societat un pèl avorrida. Però, en aquest cas, davant persones com Fernando Simón, Clotet, o Oriol Mitjà, el que farien els mitjans és divulgar les seves teories, les seves anàlisis i resultats i les previsions a curt i llarg termini. I, tal vegada, encara que no faria falta, potser enaltirien les figures dels investigadors, en atenció a la gran repercussió social dels seus treballs. Però el que ha passat, a Espanya, és totalment el contrari: la «Caverna», amb la sospita que Mitjà podia tenir una ideologia propera a l'independentisme, ha vomitat en contra d'ell i els seus estudis, sense cap mena d'aturador: es l'únic que sap fer aquest periodisme faltat de cultura i d'educació. I què ha passat a casa nostra? Ja hem dit que, aquí, encara que pocs, també tenim algún representant de la «Caverna». Doncs aquí el que ha passat és, encara, més ridícul: a Girona, tenim dos representants d'aquest tipus de periodisme; un que actua com a mestre i, l'altre, com a alumne€ perquè no en sap més. I què han fet en relació amb el que parlem? Doncs el mestre ha parlat molt bé de l'Oriol Mitjà, arribant a l'extrem de confessar -és l'única veritat que diu- que no li arriba a l'Oriol ni fins la sola de la sabata. Però, tret d'això, enmig de lloances, dispara algun dard enverinat, en la seva línia€ no ens podem pas enganyar. I l'alumne? L'alumne, pobret, no ha entès res€ i menys de dards: ell, en la seva línia propera al «trifachito», l'únic que ha sabut fer és criticar l'Oriol, sense saber ben bé per què. Justificant-ho amb que no coneix els polítics i això li ha permés de criticar els polítics -no pas als del «trifachito», no ens confonguem- en la seva línia de cinisme mal justificat. I, aquesta vegada, afortunadament, cap polític ni expolític de casa nostra s'ha afegit a la funció, suposo que per vergonya aliena. En definitiva, en moments en què el periodisme podria fer una funció més important per a la societat, surten els cínics, els malintencionats i, sobretot, aquells que saben que, si no és per dir ximpleries, mai ningú no els tindrà en compte. Simplement, perquè el seu nivell periodístic és inexistent o quasi.