La pandèmia del coronavirus o COVID-19 ens està deixant un desolador balanç sanitari i econòmic. Però també està donant lloc a una plètora de conflictes interpersonals de tota mena, molts dels quals finiran als jutjats tard o d'hora: tensions laborals, ERTOs i concursos, matrimonis mal avinguts, rebrots de violència domèstica, contractes inexecutats, arrendaments inassumibles, herències, veïns incívics, etc. A la litigiositat de sempre se li afegirà un plus de conteses propiciades per la crisi sanitària i el confinament.
Durant la primera fase de la pandèmia la societat ha posat el seu focus sobre el personal sanitari, que ha donat el do de pit en l'hora més greu. Metges, infermers i altres professionals de la salut han estat redescoberts com els herois que sempre havien estat. Però no tardarem gaire a assistir a un festival de demandes judicials per a tots els gustos, tan bon punt les oficines judicials reobrin totalment. I serà aleshores quan cobraran també una gran rellevància els operadors jurídics, especialment els advocats (molt castigats fins ara per tota aquesta crisi) i els jutges.
D'aquests dos actors, són els segons els que resulten més enigmàtics o desconeguts. Ja abans de la pandèmia, vàrem assistir a un inusual auge del protagonisme judicial. D'un dia per l'altre, alguns magistrats d'alts tribunals varen passar a la primera línia de l'exposició mediàtica i poc menys que se'ns van instal·lar al menjador de casa a l'hora del Telenotícies. Alguns judicis, per tots coneguts, han estat seguits popularment com si es tractés d'un veritable culebrot televisiu. Els Llarena, Marchena, i altres magistrats amb cognoms que no necessàriament rimen amb els anteriors, han passat a ocupar, velis nolis, un lloc destacat en el panteó d'actuals famosos (o per a alguns, infames). Siguin celebrities o bèsties negres, o res de l'anterior, tenen un gran poder i constitueixen peces fonamentals en tot sistema polític mínimament seriós. I a més són els jutges els que ens protegeixen dels abusos, també quan aquests els cometen els governants (com relata José Esteve, Hay jueces en Berlín, 2020).
Però en veritat què en sabem, d'aquests togats hieràtics, oracles misteriosos, que anomenem jutges? Com s'escullen? Quina formació tenen? Quina és la seva ideologia o extracció social? Són, Montesquieu dixit, només la boca que pronuncia les paraules de la llei? És la justícia propera al poble? Realment independent? Fa dècades que José Juan Toharia es lamentava en solitari de la manca d'estudis sobre els jutges a casa nostra (Cambio social y vida jurídica en España, 1974), i poc s'ha avançat des d'aleshores. Per a apropar els jutges a la ciutadania, analitzar la cultura judicial i la interacció entre els jutges i la resta de persones, o la seva manera de decidir, és fonamental. És per això que la radiografia de la judicatura espanyola que, amb rigor científic i un llenguatge entenedor, ara publiquen els professors Ester Blay i Ignacio González (Los jueces penales, 2020), resulta una lectura refrescant i absolutament imprescindible.
