Aquests dies es compleixen dos anys de la insòlita investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat. Dic insòlita perquè ningú -ni tan sols ell- s'esperava que el marquès de Waterloo l'ungís. En Puigdemont, una vegada va comprovar que ni la llei ni el president del Parlament li deixaven pas a una elecció per videoconferència, va mirar la tropa de JxCat i es va preguntar «qui d'ells és el més trempat, no pas pel país, que ja es fotrà, sinó pels meus interessos econòmics i polítics?» I, com en el cas de l'Ajuntament de Girona, va trobar la bleda assolellada precisa, com deia el barber de Palafrugell, per fer-li de vicari general seu a Catalunya.

Els vint-i-quatre mesos passats a Palau han estat un parèntesi inútil entre els greus errors del passat i la tímida esperança en un futur que sembla passar per ERC. Torra ens ha omplert les pàgines de la història de frases pretesament èpiques, i res més que això, que se les empassen els seus com ho fan les oques quan els posen un embut i els donen de menjar. L'admirat Gaziel va deixar escrit que les coses desenraonades solen acabar malament. Tenia més raó que un sant, com també la tenia quan es queixava -II República- que Catalunya vivia en una interinitat permanent. En el cas de Puigdemont-Torra, ambdues formulacions els són d'aplicació justa i equitativa.

Tant és així que, quan es flaira el final del seu mandat, els bordegassos de l'independentisme afinen les seves eines tecnològiques per executar el darrer tram de la inquisició secessionista, JxCat no sap quin peu calça i els d'ERC deixen veure les moltes esquerdes que en el Govern es donen. Les bacanals orgasmístiques de Waterloo, acompanyades de botifarra de Vic i vi de l'Empordà, no agraden als que són de missa dominical i malviuen en un grup parlamentari enamorat de la CUP. En Puigdemont torna a la seva puresa inicial: mai no ha fet res que hagi sortit bé i a més viu a cos de rei en un palau que paguen els benefactors de l'independentisme de fireta. Els republicans del canonge Junqueras saben que la sessió s'ha acabat i que només falta abaixar la cortinassa que separa l'escenari d'un públic desencantat per l'obra representada.

O Torra dissol el Parlament o ho haurà de fer en Torrent. La primera opció depèn d'ell; la segona penja o bé de la inadmissió del recurs de cassació interposat davant el Tribunal Suprem contra la inhabilitació dictada pel TSJC o bé sentencia que és conforme a Dret. En els dos supòsits judicials, l'actual inquilí del Palau de la Generalitat serà foragitat del seu càrrec per desobediència. ERC té la paella pel mànec, però sembla que li tremolin el pols i les dues cames per posar fi a una quotidianitat de vergonya, catarsi i vendetta, una lenta i sarcàstica agonia. Les vergonyes humanes -totes- al descobert, mentre la cantaora catalana Rosalía té més influència social que tota la classe política del país junta. Paradoxa suprema que ens ha ofert un Govern de fàstic, però, això sí, metafòricament independentista. S'ha de ser molt català -Fernando Ónega dixit- per entendre-ho. O espavilat seguidor de Freud, ves a saber.