La relació entre els habitatges i els carrers s'assembla ara a la dels dos receptacles que componen els rellotges de sorra. La COVID-19 ens va confinar a les cases de les quals anem sorgint a poc a poc, gra a gra, per dir-ho així. Surto a les hores permeses i veig degotar els ciutadans des dels seus domicilis a les avingudes. Cauen -caiem- d'un en un, de dos en dos, formant un fil semblant al de la sorra que es forma en l'estrenyiment que uneix les dues ampolles. Però les llars segueixen molt plenes encara. Recordo els passadissos de l'estació d'Atocha de Madrid, per exemple, abans de l'esclat de la pesta: eren un formigueig constant de persones que havíem sortit a les set del matí de les nostres cases, a les que no tornaríem fins a la nit. Mentrestant, els nostres dormitoris i salons esdevenien simples bombolles: allò en què després es transformarien les vies públiques, fins i tot les més transitades.
Entre les persones que cauen, que caiem, a hores d'ara als carrers, n'hi ha de portadores i desportadores de virus, però no es distingeixen les unes de les altres. En una botiga de queviures del meu barri t'apliquen el termòmetre abans d'entrar, per si tinguessis febre. A mi em fa gràcia perquè comprenc que es tracta d'un ritu màgic. La COVID-19, al posseir la naturalesa metafísica del que ni es veu ni es toca, ens obliga a l'exercici de rituals fantàstics, procedents de les antigues religions. La presa de la temperatura és un d'ells. Molts metges diuen que no serveix per a res, però tranquil·litza i construeix bocs expiatoris. Res més relaxant que veure com, davant teu, impedeixen pujar a un passatger a l'avió perquè té més de 37,5.
El termòmetre sempre va ser per als nens un objecte misteriós. Ens fascinava el mercuri, aquesta plata líquida que ens passàvem de mà en mà quan l'ampolla es trencava. Però ens embruixava sobretot la idea que un objecte tan subtil, que s'assemblava a la vareta màgica dels contes, tingués la capacitat de decidir si aquell dia anàvem o no anàvem a l'escola. Els termòmetres digitals han accentuat aquest caràcter decisori. I segueixen sent objecte de culte, tot i que no hi ha instrument més sensible que el de la mà d'una mare sobre el front del seu fill.
