21 de maig de 2020
21.05.2020
Diari de Girona

Els resultats

21.05.2020 | 06:00
Els resultats

Un dels deures que li han posat a la meva filla és mirar un vídeo a Youtube sobre uns nens que juguen a futbol i sempre perden. Després hi ha unes preguntes que ha de respondre. La Maria ha vist per on anava l'exercici i tota esverada m'ha demanat que miréssim junts el reportatge. És l'apologia de la derrota, una exaltació del fracàs amb el penós argument que els nens són molt simpàtics i que tot i perdre no tornen mai enfadats a casa. Després s'ha posat a escriure les respostes meu costat:
– Els nens i les nenes d'aquest vídeo ens ensenyen que el concepte «guanyar» va molt més enllà del resultat. Saps què vol dir aquesta frase?
– Sí, però no és veritat perquè l'esforç sense resultats no té sentit.
– Creus que els afecta molt perdre? Per què?
– No. Perquè no són gaire intel·ligents, només cal sentir com parlen.
– Creus que l'entrenador és important per aconseguir que els nens tinguin aquesta actitud?
– No, perquè no els ensenya a voler guanyar.
– Què faries tu si fossis l'entrenador?
– Fer-los veure que poden guanyar i que l'esforç només té sentit per a la victòria.
Catalunya pregunta i respon Anglaterra. Holanda. Amèrica. Quina mena d'educació és aquesta? Perdre és només perdre. De vegades perdem però és perquè no en sabem més i la derrota només serveix per aprendre a guanyar a la propera. No hi ha vida sense guany. La qualitat no té sentit sense els resultats. Gua­nyar és la divisa de la Humanitat. Els que perden, moren. Després els subsidiem i no moren, però només perquè tenim els diners dels que guanyen per dissimular els resultats.
El que importa és guanyar. Participar està sobrevalorat. Tothom participa, al capdavall. Participar sense voler guanyar és com tenir aficions, que és l'estadi més baix d'un home. Hobbies. Té raó la meva filla quan diu que els nens del reportatge parlen d'una manera molt deficient per l'edat que ja tenen. Segurament algú els va dir que «guanyar anava molt més enllà del resultat» i vet aquí el resultat. No és culpa seva, ni en faig befa. És culpa dels seus pares, dels seus mestres, del seu entrenador de pa sucat amb oli, d'aquesta èpica fraudulenta del treball en equip com si no fessin falta els líders, com si no fos imprescindible la qualitat que marca la diferència, l'ariet que té la llum i la idea i després, només després, la tropa obeeix i es bat a l'era.
S'ha d'educar en la victòria. Jo sovint miro vídeos de soldats americans que tenen uns dies de permís i sorprenen els seus fills quan tornen a casa sense avisar. No podem fer creure els nostres fills que la victòria no és la finalitat de tot el que fem. Fins i tot en l'amor necessitem gua­nyar. «L'armada dels dies que foren». Només guanyar té sentit i l'excusa ens torna ombrívols i mediocres. Només competint ens concentrem en la vida. Només competint millorem, patint per no perdre, esforçant-nos per millorar i per assaborir la glòria. Després podem regalar la victòria, podem no fer trampes, ser elegants en la derrota, però si l'home ha sobreviscut a la seva nit més fosca és perquè ha desitjat la victòria més que cap altra cosa, i s'hi ha jugat la vida, i quan moltes vegades l'ha perduda, d'altres homés s'han alçat entre els cadàvers amb l'únic propòsit d'insistir fins a imposar-se.
Si vam entendre que havíem de derrotar Hitler és perquè abans havíem après a estimar la llibertat. Si sabem –els que ho sabem, esclar– que el comunisme no només és un crim, sinó una pèssima idea, és perquè sense competència no hi ha llibertat i el homes han nascut per ser lliures. És un forat negre que un nen quan perd no s'enfadi. És un fracàs pedagògic que un nen que ha perdut se'n torni content a casa. També és un fracàs pedagògic que la pregunta sigui «Creus que els afecta 'molt' perdre?» en lloc de «gaire». Si d'aquest confinament no n'aprenem la fonda infàmia que ens hagin segrestat, i que ens ho haguem deixat fer amb aquesta passivitat de ramat de xais; si no sortim d'aquests dies havent après que un home lliure ha de poder treballar, protegir-se i sopar a la vegada, vol dir que ens cal patir una humiliació encara molt més severa per recordar quin és el nostre sentit i la nostra missió, la nostra estirp de titans.
La deriva nacional d'aquesta funesta pedagogia la vam poder veure el mes d'octubre de 2017. Els mestres que van fer l'1 d'octubre usant les escoles per a un referèndum il·legal, i els que van fer la vaga també fraudulenta del dia 3, foren els mateixos que quan l'article 155 fou aplicat van anar submisament a treballar, perquè naturalment no es tractava de guanyar, sinó de participar. I després el victimisme del llacet. Totes les lliçons fins que arribà l'hora de pagar el preu. Totes les valenties fins que calgué renunciar al salari. No calgué, de fet. Ja prou que se n'ocuparen. «Molt més enllà del resultat», diuen. Quina barra. Quan una nena de 8 anys veu la trampa i s'exposa a respondre just el contrari del que ja sap que espera la mestra és que hi ha una infecció molt pitjor que el virus. Catalunya posada davant de la llibertat dóna sempre la nota més baixa. Els mestres de l'empat. Aquell 2017 en què ni nosaltres mateixos vam reconèixer la independència que declaràrem. La deixadesa amb què hem acceptat quedar-nos a casa.
Guanyar és l'única lliçó i si juguem bé és per divertir-nos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook