Es veu que ens hem adonat de les virtuts de la tecnologia i el seu poder per transformar el món. Sens dubte, la situació que estem vivint, afirma que al seu costat es parlen molts llenguatges. Sí, està al servei de tots; en definitiva és evident que sense ella la realitat tindria un altre destí. Per descomptat, el comportament (el nostre) és disposició mental que sorgeix al costat de la vivència. I en situacions sense llum un s'agafa a qualsevol fanalet.

Potser ara veiem el carrer com una amenaça; durant tot el procés de confinament hem transformat la nostra manera de viure i hem trobat el sentit més humà al costat d'una pantalla. Conscients o no, hem vist en la virtualitat, una forma de correspondència, i per si fos poc, sempre respon amb només prémer un botó. L'immediat no sol ser fragment de contradicció, ni d'afirmació; en general, és paraula nomenada que crea per si mateixa certes implicacions, en un temps esgotat per endavant. Hi ha coses, encara que no vulguem veure-les, que simulen hàbits de participació. Estar «connectats» sona molt sonor; però, diguin-me, ¿de què serveix «alguna cosa» inert que simula el sentit de la vida sense la presència física dels humans? A moltes persones els costarà sortir de l'acomodament; durant el confinament hem vinculat la nostra vida a la tecnologia i al costat d'ella hem edificat una paret que ens protegeix de tots els mals: els reals i els imaginaris. Hi ha coses necessàries però només per un temps, a poc a poc (opinió subjectiva) hem de començar a donar-li forma a la vida i entre tots construir les condicions necessàries per al que venen a anomenar nova normalitat.

Encara que sigui de lluny, el veure'ns formarà part de la recuperació; jo prefereixo (somric) veure algú de lluny a tenir una posició privilegiada davant de qualsevol ordinador. Per posar un exemple: penso que les videotrucades són una classificació d'egos que canvia cada cinc segons el nostre semblant. No, no ajuden a respirar humanitat. Al veure'ns ens enceguem amb nosaltres mateixos, i estem més pendents (somric) de sortir guapos que de l'estímul de la conversa. Crec que són la contradicció del vocable natural, moltes d'elles, són la fúria de la inseguretat disposada a golejar durant una estona.

La distància social no consumeix els afectes, hem de pensar que res és propòsit de rebuig, si està la nostra vida en joc. La presència sempre és presència, al costat del contorn humà, tot (absolutament tot) té una prolongació. Fixin-se com de lluny són les estrelles i tots les mirem. Serveixi la comparació per adonar-nos que la distància física no sempre engendra estranys.

És el moment de dir adeu a les fotografies dels nostres millors pans de pessic, als múltiples capricis de l'avorriment, als directes destinats a suportar millor el confinament, ah, i a les interminables versions del famós Resistiré. En resum: a les innombrables coses que ens han acompa­nyat durant el confinament. La majoria virtuals, també cal dir-ho. Ara toca comprendre que la vida segueix, i cal aprendre a reposar la paciència al costat de qualsevol cantonada. El nou, al principi té aparença d'insòlit, i en ocasions per franquejar els dubtes propis de la novetat un pot posar-se nerviós. El trist sempre té un ritme lent, en no ser estímul s'acomoda al costat de la tranquil·litat i aquí es queda. No, no podem permetre-ho, de cap manera.

A poc a poc, l'aspror es convertirà en dolçor i els nostres carrers tornaran a vestir-se de vida amb sedes i velluts. Sé que tots tenim una intenció honesta de cooperar, per tant, abraçats a ella, la recuperació serà més fàcil.

Hi ha coses que sorgeixen en un determinat moment per demostrar-nos que al costat d'una branca trencada sempre és impossible niar.